Sortida cultural: Termalisme, art i literatura al Vallés

Sortida cultural de Novembre de la tertúlia Espai Ateneu

Termalisme, art i literatura al Vallés

  • Dissabte 16 novembre 

Sortida amb autocar, a les 9 h de la Pl. Catalunya (davant del Banc d’Espanya), i a les 9.15 h de la Pl. Francesc Macià (davant de l’antic Sandor)

Visita guiada a la Fundació Folch i Torres al Castell de Plegamans de Palau-Solità, un casal gòtic dels segles XIV i XV. Al Museu es visita la exposició sobre el llegat literari dels cinc germans Folch i Torres que es centra especialment en la figura de Josep Maria Folch i Torres, ànima del setmanari En Patufet i autor de nombroses obres de teatre per a infants, entre elles Els pastorets.

Dinar i visita al Balneari Broquetes de Caldes de Montbui. Visita al Museu Thermalia de Caldes de Montbui a l’entorn de la cultura de l’aigua termal, a partir de l’aigua que brolla de la terra a 76ºC. Una experiència termal mitjançant una exposició envolvent i interactiva

índice Al Museu es troba el Fons Manolo Hugué, centrat en la seva obra escultòrica però també amb pintura, ceràmica, dibuix i joieria. Conté també una gran col•lecció de Picasso (ceràmica, dibuixos, objectes) fruit de la gran amistat entre ambdós artistes.

Coordinadora: Mina Pedrós

Places limitades

Per reservar:  Demanar places a tertulia@espaiateneu.com  o al tel. 639 129 438

Acte al Parlament Europeu

   EL REPTE DE LES ELECCIONS EUROPEES

PE BCN 2

Tertúlia del 29 d’octubre de 2013 – Conferenciant: Lluís Foix

Aquesta va ser una tertúlia molt especial, tant pel marc com pels assistents. Davant les eleccions al Parlament Europeu, el periodista Lluís Foix  ens va donar una conferència; però aquesta vegada no ens vàrem reunir a les sales de l’Ateneu, sinó a l’Aula Europa, a les instal·lacions de la seu a Barcelona del Parlament Europeu, molt acollidores, situades al bell mig de la ciutat, Passeig de Gràcia – Mallorca. I en aquesta ocasió els tertulians d’ Espai Ateneu ens vàrem aplegar amb els de la tertúlia Cruïlla de Debat. Va ser una experiència molt positiva, que podria tenir continuïtat en el futur.

???????????????????????????????????????????????????????????????       ???????????????????????????????????????????????????????????????       ???????????????????????????????????????????????????????????????

Va iniciar la sessió l’amfitriona i directora de la Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, Maite Calvo, donant la benvinguda als nombrosos participants.

Mina Pedrós va manifestar la seva satisfacció per estar a la seu de la Delegació del Parlament Europeu, una institució en la qual es trobava com a casa seva, després de col·laborar-hi professionalment molts anys a Estrasburg, Brussel·les i el Luxemburg, per incidir en la importància de les properes eleccions europees. I també va mostrar-se molt complaguda pel fet d’ haver organitzat aquesta sessió conjunta de les dues tertúlies, com testimoni de la bona col·laboració entre els ateneistes.

Seguidament, l’Enric Cirici va recordar vells temps, quan es va diplomar en temes comunitaris europeus, dient que va formar part d’una llista de candidats a les eleccions al Parlament Europeu, tot i que de seguida es va decebre, en constatar que la representació no la tenien les persones, sinó els partits.

Maite Calvo, abans de donar la paraula al conferenciant, va presentar un vídeo promocional de la campanya, basat en el lema “acció-reacció-decisió”; i va recalcar la importància d’aquestes eleccions, que són les més grans de totes les celebrades al mon democràtic: afecten a una població de 507 milions de ciutadans, dels quals 413 milions tenen dret a vot.

Seguidament, Lluís Foix va iniciar el seu parlament declarant-se europeista convençut: “la Unió Europea –va dir- és el millor antídot contra la guerra; només en un segle, Europa ha patit tres grans i terribles conflictes, els de 1870, de1914 i de 1939, on van morir desenes de milions d’homes. No podem permetre que torni a haver-hi un Verdum, la batalla més inhumana de la història de la humanitat”.

Va assenyalar que la guerra ha estat l’estat natural d’Europa, que sempre fou una incubadora de conflictes armats. Europa va començar en uns moments determinats de la història, després de la caiguda de l’Imperi romà, i des de llavors sempre ha estat o humanista o guerrera. Per això, a mitjans del segle passat, dos grans polítics, Mitterrand i Kohl, van decidir reunir-se i dir “prou!” a tanta barbàrie, iniciant la construcció d’Europa: una sèrie de països que comparteixen el mateix espai de civilització: la religió catòlica, la civilització grega i el dret romà; sobre aquesta triple base –va dir- s’està construït Europa; una Europa que primer es va dir Mercat Comú, i últimament Unió Europea (UE).

Va explicar que quan es va iniciar la unió, Europa estava dividida entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia o bloc comunista. I llavors semblava que aquella unió no podria continuar, com ho demostra que l’any 1989 van preguntar a Mitterrand quan pensava que s’arribaria a unificar Alemanya i va contestar que no ho veuria la seva generació; i l’endemà va caure el mur!  Avui dia, la UE s’ha  fet gran: sobrepassa les fronteres del Vístula i de Polònia, i compren ja 28 estats; a més a més, és un espai molt plural, amb moltes minories a les quals cal protegir. La qual cosa no significa que no hi hagi problemes, com els creats per l’ingrés  d’algun país de l’antic bloc comunista, que s’ha fet d’una forma poc meditada, com és el cas de Croàcia. O la inclusió d’Anglaterra, que en realitat no se sent gens europea.

Tanmateix, va afegir, “Europa avança; avança i seguirà avançant mitjançant el dret, i el debat, i la gestió, i el respecte als altres… però mai per l’acció de la força!  Hem arribat fins aquí gràcies a una política de pactes, no de conflictes: un sistema i un espai on més de 500 milions de persones convivim sota els mateixos paràmetres”. El balanç final és positiu: en efecte, avui estem molt millor que l’any 1990, o el 2000, o el 2010. Com a mostra, l’exemple de l’italià Draghi, que al front del BCE, ha aconseguit mantenir la solvència de l’euro, resistint prou bé les brutals embranzides de la City i de Wall Street.

En referència a les properes eleccions, va dir que el primer problema que tenim és el de la participació. Actualment, els ciutadans europeus no connecten amb els polítics que els representen a la UE, i moltes vegades ni tan sols coneixen el nom dels seus delegats. La majoria dels ciutadans pensen que la UE només tracta de preus i taxes; però no es fixen, per exemple, que el Banc Central Europeu ha absorbit quasi totes les competències dels països membres.

Un altre problema és l’ascens d’una sèrie de partits xenòfobs i racistes; és un perill perquè poden crear greus turbulències; a les eleccions municipals franceses guanyarà segurament Le Pen. I això és una de les conseqüències de la crisi econòmica. La crisi ha fet augmentar el número de pobres, ha incidit especialment sobres les classes mitjanes; i en la mesura que augmenta la diferència entre rics i pobres, Europa, l’Europa de les persones, s’afebleix.

???????????????????????????????????????????????????????????????             Foto0103      

El conferenciant es va mostrar convençut que aquestes eleccions són una oportunitat par avançar, per donar un pas endavant encara que potser calgui fer després mig pas enrere. En aquest sentit, va recordar les paraules de Macmillan, que ja el 1960 va dir:  “Els europeus mai ho hem tingut tan bé; mai hem viscut als nostres països un termini tan llarg de convivència i de pau social”. I des de 1960, l’avenç ha estat constant i espectacular!

Lluís Foix va acabar la seva intervenció recalcant que els europeus hem après a viure en pau i a respectar-nos, dins un espai amb diferents cultures i amb ètnies diferents. “La meva generació –va assenyalar-, que ha passat del carro al twitter, que va viure i va patir el passat, no vol de cap manera que les nacions tornin a la guerra”

Seguidament es va iniciar un ampli col·loqui, en el curs del qual es van plantejar diversos temes, als quals el veterà periodista va donar complerta resposta. En acabar, els membres de les dues tertúlies, tots plegats, vàrem compartir dinar al restaurant “Pomarada”, on alguns van perllongar la tertúlia fins avançada la tarda.

M. Baratech    

Programa per Novembre de la Tertúlia Espai Ateneu

Tertúlies Novembre

Per reservar l’assistència a les tertúlies:  tertulia@espaiateneu.com

  • Dimarts 5 novembre

A les 13,30 a la sala Verdaguer

federico-fellini-5  

20 anys sense Federico Fellini 

a càrrec de Valerio Carando,  historiador de cinema.

A continuació dinar col·loqui a la sala Pompeu Fabra.

  • Dimarts 12 novembre

L’any de Carmen Amaya

Manuel Veiga peq   a carrec de Manuel Veiga  Actor i dramaturg.

 

  • Dimarts 19 noviembre

 Patricia Gabancho   Patricia Gabancho

Escriptora i periodista    “Catalunya en una cruïlla”.

  • Dimarts 26 noviembre

      Pere Pons   Pere Pons

 “Oli, oliveres i trulls”. Amb un tast del nou oli novel.

Per reservar l’assistència a les tertúlies:  tertúlia@espaiateneu.com

Catalunya independent o federalista

Tertúlia Espai Ateneu del 15/10/2013 

José Antonio Gonzalez Casanova

 – Catalunya independent o federalista

   El conferenciant ha estat catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Santiago de Compostela (1967) i a la de Barcelona (1970). Es un perfecte coneixedor de les lleis fonamentals de l’Estat Espanyol (Constitució, Estatuts, lleis estructurals del Estat). Ha publicat nombrosos llibres i ha sigut un gran comunicador en diaris de Galicia i Catalunya (utilitzant a vegades el pseudònim de Marti Rizal). Fou Premi de la Critica Serra d’Or.
La seva conferencia fa ser robusta, densa, contundent i potser un poc pètria, però va ser una lliçó magna de dret constitucional. Aquest cronista anònim acostuma a escriure la seva crònica, quant li toca, poc després de la conferencia per tal de no oblidar detalls o idees que poden ser interessants. Aquesta vegada ha preferit deixar passar 24 hores per tal d’aconseguir exposar el pòsit, l’objectiu, la veritable intenció de Gonzalez Casanova, ja que la seva exposició exigiria molt mes del text de que es disposa.
La conclusió es clara, les lleis fonamentals del Estat Espanyol son les que son i com a tals deuen ser acatades. Tal com estan avui configurades no deixen lloc a cap dret a decidir, no deixen lloc a traspassar els límits del Estatut, no deixen lloc a la independència, a la federació, a l’Estat propi, a la autodeterminació ni a la tercera via. Les normes son tancades. Tot el que presenta Catalunya avui es impossible dins la actual legislació espanyola.
I cal agrair a Gonzalez Casanova la seva claredat i contundència que, a mes, senyala que el tema es poc conegut per la ciutadania, els polítics i els periodistes.
Naturalment això esta produint un xoc de trens amb els sentiments de una bona part dels catalans que clamen per sortir d’aquesta fèrria estructura. Clar que es poden canviar les lleis però difícilment si el mes fort s’hi nega. A les grans manifestacions de la ciutadania el poder mes fort pot fer-ne, i en fa, cas omís ja que la única opció del ciutadà es votar cada quatre anys i callar després.
El cronista creu que part del auditori va sortit insatisfet però cal agrair a Gonzalez Casanova la seva clara exposició sobre la legalitat vigent i la força de les lleis.

El col·loqui va ser llarg, també contundent i amb variades intervencions. Els sentiments i els drets humans, per sobre de les lleis moltes vegades, també varen aflorar sovint. Com a conclusió el conferenciant creu que la legislació espanyola no permet cap canvi, que falta un clima de confiança i diàleg per intentar avançar i que el federalisme seria la solució menys difícil…..sempre amb l’acord d’Espanya i sense cap ruptura amb Espanya.
No es normal que el cronista es pronuncii, però per una única vegada es permet fer-ho. Segons la prensa, Miquel Roca assegura que la consulta catalana es pot admetre dins la Constitució amb voluntat política. Davant de la rigidesa i, segons sembla, de la gran claredat de la lletra de les lleis fonamentals, dels diferents criteris dels constitucionalistes i dels greuges que rep la nació catalana, no seria just que els experts en dret constitucional intentessin arribar a un consens, oblidant la seva lliure opció política i pensant sols en les possibilitats de desencallar el problema per el be de tots?

Sortida cultural “El Tren del Ciment”

Dissabte dia 21 de setembre, vam reprendre les nostres petites excursions culturals de la Tertúlia Espai Ateneu i vam donar per acabades les vacances.

Era el primer dia de tardor, però semblava que l’estiu encara no s’hagués acomiadat del tot: feia calor i el cel era d’un blau radiant. A l’hora convinguda, vam enfilar cap al Berguedà. La primera parada per prendre el cafetó habitual va ser a Cal Rosal, era temps de bolets i així que vam baixar de l’autocar ens vam trobar amb un munt de paradetes plenes a vessar de caixes de rovellons i pots de mel que tenien una aspecte immillorable. Cal Rosal és una parada habitual per a la majoria de vehicles que travessen el Berguedà en direcció al Cadí o a la Cerdanya, està situat en una cruïlla de camins força important i, com moltes poblacions situades a la vora del riu Llobregat, antigament fou una colònia tèxtil.

 La veritat és que, des que vam sortir de Barcelona, no ens vam allunyar ni un pam del curs fluvial del Llobregat i és que la nostra fita aquell dissabte era arribar a les seves fonts originàries. Com ha estat un any plujós, el riu feia patxoca i els boscos i conreus que travessava mostraven mil i una tonalitats de verd diferents. Mentre ens apropàvem a la serra del Cadí, els bosquets de pi roig i roure anaven deixant pas al faig i a les avetoses i al lluny, clapejat per uns quants prats de muntanya, s’estenien abundoses franges de pi negre, i molt més lluny, mig emboirat es veia el pic del Pedraforca amb la seva forma tan peculiar. Vam deixar enrere Rasos de Peguera i el pantà de la Baells, que estava ple, i a Guardiola de Berguedà vam desviar-nos per anar a la Pobla de Lillet, la segona parada del nostre viatge.

A la Pobla de Lillet vam deixar l’autocar i vam esperar el tren que ens havia de dur als Jardins Artigas i al Clot del Moro de Castellar de n’Hug, on està el Museu del Ciment. Mentre esperàvem, vam aprofitar per veure una bonica exposició de Trens secundaris, turístics i industrials de la vall del Llobregat, que està a la mateixa estació de Pobla. Hi havia locomotores dels anys 30 i anteriors, la majoria alemanyes, conservades en perfecte estat; vagons de fusta com els que molts havíem vist quan érem petits i enormes màquines de fer bitllets; pe als que es van quedar tan embadalits com jo mirant les locomotores i vagons, els poso l’enllaç de l’exposició:

http://www.trenscat.com/altllobregat/exposiciopobla_ct.html

Quan el tren va arribar, ja ens havíem assabentat que la nostra petita línia, tant sols té 4 estacions, havia funcionat des de 1923 fins el 1963 i que originàriament fou industrial. Ara, però, un cop reconstruïda, és purament turística i funciona des de l’any 2005. La via té uns 60 cm d’amplada i l’excés de velocitat no serà mai un problema per al tren del Ciment, però cal dir que les vistes són fantàstiques i el tren encantador, quan hi pugés sembla que el temps s’hagi deturat i que un forat negre ens hagi tornat al 1923. Vam passar per l’estació de Pobla de Lillet Centre sense parar i vam continuar fins als Jardins Artigas on vam baixar per visitar-los.

Els jardins Artigas van ser dissenyats per Antoni Gaudí i es van construir al mateix temps que es feia el Parc Güell. Això era, si fa o no fa pels volts del 1905, quan l’industrial Eusebi Güell va fundar la primera fàbrica de ciment Pòrtland a Catalunya i la va ubicar al Clot del Moro. Per a la fabricació de ciment s’emprava el carbó de les mines que hi havia al massís del Catllaràs, indret que quedava molt apartat de la Pobla de Lillet i de qualsevol altra població, així que Eusebi Güell encarregà a Gaudí un xalet, el Xalet del Catllaràs, per estatjar els enginyers que treballaven a la mina. La família Artigas, una de les més riques de la Catalunya del moment, tenia una fàbrica tèxtil al costat del Catllaràs i hi vivien a la vora, Güell els demanà que mentre es feien les obres si podien hostatjar en Gaudí i aquest com agraïment els regalà el disseny del jardí. A part d’aquesta anècdota, el jardí té raconets encantadors i sembla tret d’un conte de fades. Una de les parts que més em va agradar fou la cova de la font del Magnesi i els arcs. Però tot ell té un gran encant, no hi falta la cascada ni els ponts i escales que pugen al mirador. Les baranes i molts motius vegetals que semblen reals, Gaudí els creà amb ferro i ciment i el trencadís d’algunes fonts a diferència del Parc Güell no està fet amb ceràmica, sinó amb pedra calcaria, molt més resistent que la ceràmica en aquell clima. Vam sortir dels jardins en plena forma, després de pujar i baixar un munt d’escales. I vam tornar a l’estació de tren per anar a Castellar de n’Hug, la nostra darrera parada.

El petit tren, després d’unes quantes giragonses, ens va deixar a l’estació de Castellar, juts on hi ha el Clot del Moro, davant l’antiga fàbrica de ciment Asland. La Compañia General de Asfaltos y Portland començà a funcionar el 1904, en aquest gran edifici industrial situat en un lloc tan complicat com ben triat anomenat el Clot del Moro, i tancà portes el 1975, quan l’empresa francesa Lafarge adquirí tot el conjunt industrial d’Asland. Eren altres temps i els francesos no sabien que fer amb el vell edifici del Clot del Moro, així que van decidir vendre’l a la Generalitat, això fou el 1996 i el 2002 s’inaugurà el museu que ara anàvem a visitar. Com la majoria d’indústries que aprofitaven la força de l’aigua per moure les seves turbines, Asland utilitzà l’antiga resclosa d’un molí fariner situat a 50 metres de les fonts del Llobregat. Al poc de començar a funcionar, Güell en féu construir una més gran a tocar del molí on hi ha el Clot del Moro, d’allà l’aigua es conduïa a pressió a les turbines d’acció a través d’una canonada de 4.800m que havia de salvar un munt de desnivells fins arribar a la fàbrica. La font d’energia era gratis, la pedrera calcària al mateix Clot i el carbó de les mines de Catllaràs a tocar; sols els consumidors estaven lluny, l’aposta d’Eusebi Güell fou audaç i brillant.

Al museu ens explicaren els orígens del ciment Pòrtland, inventat a Anglaterra per Joseph Aspdin. Es tracta d’una barreja d’argila, margues i pedra calcària mòlta a altes temperatures, de la qual s’obté un conglomerat hidràulic que es barreja amb àrids i aigua formant una massa de gran resistència: el formigó. Cal dir que sense el ferro i el ciment pòrtland seria impossible entendre la revolució arquitectònica del s.XX. Tota la maquinària de la fàbrica fou comprada als E.U.A i l’edifici fou encarregat també a una empresa de Chicago que l’havia de fer amb la tècnica que Rafael Gustavino havia patentat a Amèrica: estructura metàl•lica i volta catalana de maó pla. El mateix Gustavino va supervisar els plànols. Cal dir, però, que la volta catalana, tal qual, fou un invent del s. XV. el maó vist entapissava el sostre de les cases de pagès des d’antic i fou una evolució de les tècniques de construcció romanes. L’edifici de la fàbrica és esglaonat i va de la pedrera a l’estació, d’aquesta manera es pot utilitzar la força de la gravetat en el procés productiu. La visita fou molt interessant, especialment un vídeo de l’època on es mostra com funcionava la fàbrica. Cal dir que les condicions de treball eren molt dures: els treballadors de la cantera i les cosidores de sac, la majoria provinents de la Pobla, havien de caminar 10km per arribar cada dia al seu lloc de treball, hivern o estiu, i el “ranxo” arribava amb el tren que nosaltres havíem utilitzat, el qual generalment s’emprava per dur el ciment i el carbó d’un lloc a altre. Sigui com sigui, la fàbrica Asland i la seva posta en marxa transformà i dinamitzà tota la comarca i la seva forma de vida. Vam sortir del museu molt encuriosits, però era hora de dinar i havíem de creuar Castellar de n’Hug per arribar al restaurant, així que vam sortir corre-cuita.

A les dues en punt érem al restaurant La Closa, al barri de la Ribera de Castellar, un local francament bonic i on es menja molt bé. L’especialitat de la casa és l’escudella i el xai. No sé si La Closa està entre els recomanats en alguna guia, però en la meva personal sí. La seva cuina és casolana, la típica del país, i solen servir-la amb un vi negre dolç molt bo. Quan vam deixar el restaurant havíem agafat prou forces com per anar cap a les Fonts del Llobregat, a un quilòmetre, si fa no fa d’on érem.

El recorregut fins a les fonts on brolla el Llobregat no és gens complicat i és força espectacular. El Llobregat sembla sortir del no res, com una si una força mineral l’impel•lís a brollar d’entre la roca calcària d’una cinglera que és a tocar de Castellar de n’Hug. L’aigua que fa néixer el Llobregat prové de la pluja i la neu acumulades principalment als pics de Puigllançada i la Tossa d’Alp durant l’hivern i que s’escola subterràniament fins aflorar en forma de cascada. El Llobregat amb la seva cascada dibuixa un paisatge fantàstic, digne de ser habitat per les més agosarades dones d’aigua de les rondalles. Vam caminar pel bosquet fluvial que voreja el riu fins arribar al molí de les Fonts, on hi ha un petit hostal i on vam veure un munt de paradetes on venien pa de mel, secallona i fuet, allà ens va recollir l’autocar. A poc a poc, el dia es va anar enfosquint i a l’arribar a Barcelona eren vora les 9 de la nit i la fosca era total, el tren del ciment semblava ja lluny com un indret de somni al qual valdrà la pena de tornar-hi.

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 28 d’octubre 2013

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 28 d’octubre – Sala Pompeu Fabra, 14 h.

La crisi econòmica en l’esport i la bombolla futbolística

        Amb: Josep Lluís Vilaseca, membre del Comité Olímpico Español i de la Comisión Directiva del Consejo Superior de Deportes, secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya (1980-1995)

 Foto Josep Lluís Vilaseca

Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

Juli Pernas: “Museu Olímpic i de l’Esport, la història de l’esport”

ESPORTS I ATENEU del 30 de setembre de 2013

Miquel Àngel Barrabia va iniciar la segona reunió de la tertúlia amb unes breus paraules de salutació i benvinguda especialment al President de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME) i  membre del COE Sr. Joan Garrigós. Tot seguit, Xavier Bachs va fer la presentació del conferenciant: Juli Pernas López, nascut a l’Havana (Cuba) l’any 1953, és llicenciat en Filosofia i Lletres (Història de l’Art) per la Universitat de Barcelona; i va iniciar a finals de 1981 la seva trajectòria professional a l’Àrea de Joventut i Esports de l’Ajuntament de Barcelona. Durant més de 25 anys ha ocupat diversos càrrecs directius a l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament, però sempre assumint la responsabilitat i coordinació del departament d’actes esportius i les campanyes de promoció esportiva.

El 1986 va ser nomenat president de la Federació Catalana de Beisbol i Softbol, arribant a la presidència de la Federación Española de Béisbol y Sófbol  l’any 2000. Ha estat vicepresident i secretari de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (1988-1994) i és membre del Comité Olímpico Español des de 1988, on ha ocupat diversos càrrecs, sent en l’actualitat president de la Comisión Deporte y Medio Ambiente, i membre de l’Academia Olímpica Española. És, també, director de la Fundació Barcelona Olímpica, entitat que gestiona el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch.

El conferenciant, després d’agrair a la tertúlia “Esports i Ateneu” la invitació a donar aquesta xerrada, va comentar que no faria una dissertació acadèmica, sinó el que a ell li agrada, que és explicar històries.

Es va referir primerament a la seva tasca al Museu Olímpic i de l’Esport dient que, quan el 2009 li van oferir la direcció, es va trobar amb la gestió d’un equipament molt diferent del d’una entitat esportiva; que, a més a més, tenia moltes mancances, la primera de les quals, l’actualització dels continguts, especialment els referents a la història de l’esport; per exemple, hi havia persones de molta rellevància dins el món de l’esport que quasi no es mencionaven.

Pel que fa a les exposicions temporals, que són una de les activitats importants del Museu, va decidir de fer-les amb l’equip del Museu, i crear directament els continguts. La primera exposició va ser la dels Jocs Olímpics d’Hivern del 85.

També van crear un blog, dissenyat especialment, perquè els esdeveniments esportius que se celebraven a la ciutat de Barcelona no figuraven, fins aleshores, en cap lloc. Els temes històrics de l‘esport de Barcelona o Catalunya –va dir- demanen que se’ls presti més atenció: fins ara, la gent que s’hi dedicava provenia del món acadèmic; però les institucions han de ser conscients de la necessitat de recuperar aquesta memòria històrica i de coordinar els esforços de tots els estaments que treballen en el món de l’esport; i cal fer un mínim d’inversió, perquè amb el voluntariat no n’hi ha prou.

Seguidament es va preguntar: quants carrers, places, jardins tenim, a Barcelona, dedicats a personatges rellevants del món de l’esport? Molt pocs, i quants del món de la política, de la cultura, dels militars, etc.? Molts. El mateix es pot dir de les instal·lacions esportives; quantes porten el nom d’una personalitat de l’esport? L’estadi Maurici Serrahima n’és l’excepció.

Resumint –va dir- cal aconseguir que les institucions siguin més sensibles al món de l’esport, i que totes les persones que, com vosaltres, estimen l’esport, col·laborin en un projecte d’aquestes característiques, que “enganxi”, per aconseguir que Barcelona, que  sempre ha estat capdavantera en el sector esportiu, continuï sent-ho.

Acabada aquesta primera part de la xerrada, Miquel Àngel Barrabia va explicar, a grans trets, les properes activitats de la tertúlia, el mes d’octubre estarà dedicada a la bombolla futbolística, i tindrà com a ponent al Sr. Josep Lluís Vilaseca i la del mes de novembre a la Barcelona World Race amb al Sr. Andor Serra. Després  es va produir un animat col·loqui, amb moltes intervencions; a una pregunta sobre la mala ubicació del Museu, a Montjuic, lluny del centre de la ciutat, Juli Pernas va comentar que si el Museu estès al bell mig de Barcelona, segurament rebria més visitants; però la seva situació actual també té avantatges, com formar par d’un nucli museístic, amb el MNAC, la Fundació Miró i d’altres; no hi ha una bona comunicació de transport públic, però han aconseguit que els busos turístics hi facin parada. Altrament, la ubicació del Museu, junt a l’estadi de Montjuic, va ser una aposta personal de Samaranch, que va insistir-hi molt fins aconseguir-ho.

Va explicar, com a cas anecdòtic, que quan al Museu es va exposar la Copa del Món de futbol, va haver-hi un allau de visitants: centenars de persones que entraven al Museu, es feien la fotografia davant de la copa… i només un 1% es va quedar per visitar el Museu!

A la pregunta de si cal donar el nom de J. A. Samaranch a una de les avingudes de l’estadi, va afirmar que aquesta polèmica té connotacions polítiques, i que el món de l’esport ha de valorar i agrair la tasca que en favor de l’esport i de Barcelona va fer en J. A. Samaranch.

Miquel Àngel Barrabia, Juli Pernas i Joan Garrigós

Miquel Àngel Barrabia, Juli Pernas i Joan Garrigós

El conferenciant va comentar després la recent eliminació de Madrid dels Jocs Olímpics del 2020, i va dir que els medis de comunicació espanyols, especialment els de la capital, van fer una estranya campanya donant a Madrid com guanyadora segura, i això va fer que la decepció, al ser eliminats a la primera, fos més gran; aquesta aposta tan forta dels medis va ser molt sorprenent, perquè tots els qui estem al món de l’esport sabíem que la candidatura de Tokio tenia molt pes.

Juli Pernas va analitzar amb detall per què Madrid va perdre: En primer lloc, per la situació de l’economia espanyola amb sis milions d’aturats, i el problema del dopatge, etc., que van devaluar molt les marques “España” i ”Madrid”. En segon lloc, perquè importants ciutats europees aspiren als Jocs del 2024, i per tant, als seus països no els interessava que Madrid aconseguís els de 2020, i per tant no ens van votar. En tercer lloc, els membres del COI, gent de molt prestigi i molt ben informada, el que volen per sobre de tot és seguretat; no poden arriscar-se amb una ciutat o un país poc fiables econòmicament. Darrera la candidatura japonesa hi havia un grup de cinquanta grans empreses, multinacionals del camp de l’esport, que garantien 50.000 milions d’inversió en el projecte Tokio-2020; en canvi, a nosaltres, després de cinc anys de crisi econòmica, se’ns veu internacionalment com un país amb molts problemes pendents.

Tanmateix, Juli Pernas va reconèixer que el va sobtar que quedéssim eliminats a la primera. Personalment, va dir, sempre va desitjar que Madrid guanyés, perquè això hagués representat per a l’esport una injecció de diners, de medis i d’entusiasme, dels que tan necessitats estem; hores d’ara, l’esport espanyol presenta una situació de supervivència, amb rebaixes dels pressupostos federatius del 70%; i tenim vint i cinc Federacions espanyoles, en situació pràctica de fallida. Els Jocs olímpics haurien animat també l’economia en general, creant riquesa, llocs de treball… i il·lusió.

Finalment es va referir als Jocs d’hivern, i va dir que estem pendents de la decisió dels polítics, de si Barcelona es decideix finalment a presentar la seva candidatura, que creu que la presentarà; perquè va assenyalar cal presentar-se, per a entrar en la roda, i tenir-los en un futur, encara que es difícil  aconseguir-los  la primera vegada.

Com a cloenda de la jornada, el conferenciant va firmar en el Llibre d’Honor de la Tertúlia, i va posar, junt amb els assistents, per fer la “foto de família”.