Sortida cultural “El Tren del Ciment”

Dissabte dia 21 de setembre, vam reprendre les nostres petites excursions culturals de la Tertúlia Espai Ateneu i vam donar per acabades les vacances.

Era el primer dia de tardor, però semblava que l’estiu encara no s’hagués acomiadat del tot: feia calor i el cel era d’un blau radiant. A l’hora convinguda, vam enfilar cap al Berguedà. La primera parada per prendre el cafetó habitual va ser a Cal Rosal, era temps de bolets i així que vam baixar de l’autocar ens vam trobar amb un munt de paradetes plenes a vessar de caixes de rovellons i pots de mel que tenien una aspecte immillorable. Cal Rosal és una parada habitual per a la majoria de vehicles que travessen el Berguedà en direcció al Cadí o a la Cerdanya, està situat en una cruïlla de camins força important i, com moltes poblacions situades a la vora del riu Llobregat, antigament fou una colònia tèxtil.

 La veritat és que, des que vam sortir de Barcelona, no ens vam allunyar ni un pam del curs fluvial del Llobregat i és que la nostra fita aquell dissabte era arribar a les seves fonts originàries. Com ha estat un any plujós, el riu feia patxoca i els boscos i conreus que travessava mostraven mil i una tonalitats de verd diferents. Mentre ens apropàvem a la serra del Cadí, els bosquets de pi roig i roure anaven deixant pas al faig i a les avetoses i al lluny, clapejat per uns quants prats de muntanya, s’estenien abundoses franges de pi negre, i molt més lluny, mig emboirat es veia el pic del Pedraforca amb la seva forma tan peculiar. Vam deixar enrere Rasos de Peguera i el pantà de la Baells, que estava ple, i a Guardiola de Berguedà vam desviar-nos per anar a la Pobla de Lillet, la segona parada del nostre viatge.

A la Pobla de Lillet vam deixar l’autocar i vam esperar el tren que ens havia de dur als Jardins Artigas i al Clot del Moro de Castellar de n’Hug, on està el Museu del Ciment. Mentre esperàvem, vam aprofitar per veure una bonica exposició de Trens secundaris, turístics i industrials de la vall del Llobregat, que està a la mateixa estació de Pobla. Hi havia locomotores dels anys 30 i anteriors, la majoria alemanyes, conservades en perfecte estat; vagons de fusta com els que molts havíem vist quan érem petits i enormes màquines de fer bitllets; pe als que es van quedar tan embadalits com jo mirant les locomotores i vagons, els poso l’enllaç de l’exposició:

http://www.trenscat.com/altllobregat/exposiciopobla_ct.html

Quan el tren va arribar, ja ens havíem assabentat que la nostra petita línia, tant sols té 4 estacions, havia funcionat des de 1923 fins el 1963 i que originàriament fou industrial. Ara, però, un cop reconstruïda, és purament turística i funciona des de l’any 2005. La via té uns 60 cm d’amplada i l’excés de velocitat no serà mai un problema per al tren del Ciment, però cal dir que les vistes són fantàstiques i el tren encantador, quan hi pugés sembla que el temps s’hagi deturat i que un forat negre ens hagi tornat al 1923. Vam passar per l’estació de Pobla de Lillet Centre sense parar i vam continuar fins als Jardins Artigas on vam baixar per visitar-los.

Els jardins Artigas van ser dissenyats per Antoni Gaudí i es van construir al mateix temps que es feia el Parc Güell. Això era, si fa o no fa pels volts del 1905, quan l’industrial Eusebi Güell va fundar la primera fàbrica de ciment Pòrtland a Catalunya i la va ubicar al Clot del Moro. Per a la fabricació de ciment s’emprava el carbó de les mines que hi havia al massís del Catllaràs, indret que quedava molt apartat de la Pobla de Lillet i de qualsevol altra població, així que Eusebi Güell encarregà a Gaudí un xalet, el Xalet del Catllaràs, per estatjar els enginyers que treballaven a la mina. La família Artigas, una de les més riques de la Catalunya del moment, tenia una fàbrica tèxtil al costat del Catllaràs i hi vivien a la vora, Güell els demanà que mentre es feien les obres si podien hostatjar en Gaudí i aquest com agraïment els regalà el disseny del jardí. A part d’aquesta anècdota, el jardí té raconets encantadors i sembla tret d’un conte de fades. Una de les parts que més em va agradar fou la cova de la font del Magnesi i els arcs. Però tot ell té un gran encant, no hi falta la cascada ni els ponts i escales que pugen al mirador. Les baranes i molts motius vegetals que semblen reals, Gaudí els creà amb ferro i ciment i el trencadís d’algunes fonts a diferència del Parc Güell no està fet amb ceràmica, sinó amb pedra calcaria, molt més resistent que la ceràmica en aquell clima. Vam sortir dels jardins en plena forma, després de pujar i baixar un munt d’escales. I vam tornar a l’estació de tren per anar a Castellar de n’Hug, la nostra darrera parada.

El petit tren, després d’unes quantes giragonses, ens va deixar a l’estació de Castellar, juts on hi ha el Clot del Moro, davant l’antiga fàbrica de ciment Asland. La Compañia General de Asfaltos y Portland començà a funcionar el 1904, en aquest gran edifici industrial situat en un lloc tan complicat com ben triat anomenat el Clot del Moro, i tancà portes el 1975, quan l’empresa francesa Lafarge adquirí tot el conjunt industrial d’Asland. Eren altres temps i els francesos no sabien que fer amb el vell edifici del Clot del Moro, així que van decidir vendre’l a la Generalitat, això fou el 1996 i el 2002 s’inaugurà el museu que ara anàvem a visitar. Com la majoria d’indústries que aprofitaven la força de l’aigua per moure les seves turbines, Asland utilitzà l’antiga resclosa d’un molí fariner situat a 50 metres de les fonts del Llobregat. Al poc de començar a funcionar, Güell en féu construir una més gran a tocar del molí on hi ha el Clot del Moro, d’allà l’aigua es conduïa a pressió a les turbines d’acció a través d’una canonada de 4.800m que havia de salvar un munt de desnivells fins arribar a la fàbrica. La font d’energia era gratis, la pedrera calcària al mateix Clot i el carbó de les mines de Catllaràs a tocar; sols els consumidors estaven lluny, l’aposta d’Eusebi Güell fou audaç i brillant.

Al museu ens explicaren els orígens del ciment Pòrtland, inventat a Anglaterra per Joseph Aspdin. Es tracta d’una barreja d’argila, margues i pedra calcària mòlta a altes temperatures, de la qual s’obté un conglomerat hidràulic que es barreja amb àrids i aigua formant una massa de gran resistència: el formigó. Cal dir que sense el ferro i el ciment pòrtland seria impossible entendre la revolució arquitectònica del s.XX. Tota la maquinària de la fàbrica fou comprada als E.U.A i l’edifici fou encarregat també a una empresa de Chicago que l’havia de fer amb la tècnica que Rafael Gustavino havia patentat a Amèrica: estructura metàl•lica i volta catalana de maó pla. El mateix Gustavino va supervisar els plànols. Cal dir, però, que la volta catalana, tal qual, fou un invent del s. XV. el maó vist entapissava el sostre de les cases de pagès des d’antic i fou una evolució de les tècniques de construcció romanes. L’edifici de la fàbrica és esglaonat i va de la pedrera a l’estació, d’aquesta manera es pot utilitzar la força de la gravetat en el procés productiu. La visita fou molt interessant, especialment un vídeo de l’època on es mostra com funcionava la fàbrica. Cal dir que les condicions de treball eren molt dures: els treballadors de la cantera i les cosidores de sac, la majoria provinents de la Pobla, havien de caminar 10km per arribar cada dia al seu lloc de treball, hivern o estiu, i el “ranxo” arribava amb el tren que nosaltres havíem utilitzat, el qual generalment s’emprava per dur el ciment i el carbó d’un lloc a altre. Sigui com sigui, la fàbrica Asland i la seva posta en marxa transformà i dinamitzà tota la comarca i la seva forma de vida. Vam sortir del museu molt encuriosits, però era hora de dinar i havíem de creuar Castellar de n’Hug per arribar al restaurant, així que vam sortir corre-cuita.

A les dues en punt érem al restaurant La Closa, al barri de la Ribera de Castellar, un local francament bonic i on es menja molt bé. L’especialitat de la casa és l’escudella i el xai. No sé si La Closa està entre els recomanats en alguna guia, però en la meva personal sí. La seva cuina és casolana, la típica del país, i solen servir-la amb un vi negre dolç molt bo. Quan vam deixar el restaurant havíem agafat prou forces com per anar cap a les Fonts del Llobregat, a un quilòmetre, si fa no fa d’on érem.

El recorregut fins a les fonts on brolla el Llobregat no és gens complicat i és força espectacular. El Llobregat sembla sortir del no res, com una si una força mineral l’impel•lís a brollar d’entre la roca calcària d’una cinglera que és a tocar de Castellar de n’Hug. L’aigua que fa néixer el Llobregat prové de la pluja i la neu acumulades principalment als pics de Puigllançada i la Tossa d’Alp durant l’hivern i que s’escola subterràniament fins aflorar en forma de cascada. El Llobregat amb la seva cascada dibuixa un paisatge fantàstic, digne de ser habitat per les més agosarades dones d’aigua de les rondalles. Vam caminar pel bosquet fluvial que voreja el riu fins arribar al molí de les Fonts, on hi ha un petit hostal i on vam veure un munt de paradetes on venien pa de mel, secallona i fuet, allà ens va recollir l’autocar. A poc a poc, el dia es va anar enfosquint i a l’arribar a Barcelona eren vora les 9 de la nit i la fosca era total, el tren del ciment semblava ja lluny com un indret de somni al qual valdrà la pena de tornar-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s