Cròniques de les tertúlies de gener de l’ESPAI ATENEU

28/01/2014    Pep Montes.    Cultura a l’Ateneu, un debat permanent

  Pep Montes es periodista i gestor cultural, a mes es un ateneista de soca arrel amb una activitat positiva i eficaç.

L’esquema de la seva intervenció consta de tres apartats: Cultura i Ateneu, Cultura a Catalunya avui i Que pot fer l’Ateneu?. Es un plantejament  força interessant.

Inicia la seva intervenció amb la definició de la paraula “cultura” i  es decideix, com va fer Ferran Mascarell, per  la paraula “tot”. Es el que passa a l’Ateneu. Es el que ha fet l’Ateneu en els seus 150 anys d’activitat i que resumeix en quatre funcions: 1. Reconeixement i justificació de la seva activitat, que “passa a la historia”. 2. Aparador del present, o sigui, el estar al dia sobre el que passa en totes les disciplines conegudes gracies al seu programa d’activitats. 3. Innovació, que entronca en el passat de finals del segle dinou en el que les noves idees europees entraven a Catalunya per la porta del Ateneu. Sobre elles es debatia i es feien propostes. Es una funció ateneista que cal mantenir. Cal mantenir la tradició de l’Ateneu però innovant, posant-la al dia. 4. Debat, diàleg, intercanvi general. Potser es la funció mes important.

Aquestes son les funcions tradicionals però la situació d’avui es complexa, estem en un període de crisis, no hi ha subvencions, hi ha una davallada del consum cultural,   cada cop es més difícil el finançament de la cultura i surten temes més actuals de debat.  El primer en importància es el paper de la Administració en quant a subvencions. Es cert que cal una xarxa cultural publica però cal considerar l’impuls de l’empresa cultural.   En els moments actuals ha canviat la situació i l’impuls de l’empresa cultural s’està substituint per el de la industria cultural, que no depèn de la Administració i que empara a l’escena, l’art, etc. però fonamentalment a les activitats de  l’oci.

Hi ha professionals que basen la seva activitat en l’ús creatiu del coneixement, vinculat a les noves tecnologies, que es l’entorn en que el ciutadà es desenvolupa i es el mes vàlid. Es va intentar que el voltant del MACMA fos artístic. El 22@ va ser una derivada d’aquesta proposta. Es buscava un valor afegit a l’activitat econòmica. Però això no es sostenible. Vivim dins una crisis i no es pot viure d’ella. Cau la xarxa de distribució cultural i les subvencions. Hi ha una fugida per part  dels professionals de la cultura. Ja no es pot viure del sector cultural. La industria creativa ha fet fallida.

Cal preguntar-se quines oportunitats sens ofereixen:    a) La creació cultural des de una òptica comunitària    b) La valoració dels aspectes digitals de la cultura en quant a conservació i creació.    c) La recuperació de la capacitat inversora de l’empresa privada i el fet d’aprofitar millor la despesa publica.

L’Ateneu representa la creació, es un espai magnífic i positiu. Cal recollir les noves propostes culturals i ser l’aparador actual de la cultura d’avui, acollint les noves activitats i propostes culturals amb generositat. L’Ateneu està al dia amb la tecnologia bibliotecària, els seus espais, la comunicació i les seves activitats.

Cara al futur cal ser la porta a la innovació, al que suggereixin  els joves, els trencadors. No ser antiquats  ni  carques i actuar en tots els ambients. Cal ser cita obligada per els innovadors. Catalunya deu definir el que serà i l’Ateneu te que ser un espai adequat per debatre el futur de la nostra cultura. Cal definir el sistema cultural que Catalunya necessita de manera sostenible. El col•loqui, com ja es pot suposar, va ser intens i interessant . Es pot ressaltar la afirmació de que l’Ateneu te una gran competència cultural a Barcelona. Te que fer sentir la seva veu per els problemes econòmics de la cultura, com poden ser l’IVA, la llei del mecenatge i altres aspectes i que deuria manifestar-se al respecte. L’Ateneu deu ser un lloc d’espai i clima per sentir-se acollit tothom i en el que totes les veus puguin ser escoltades. Molt interessant va ser l’aspecte debatut finalment sobre les dificultats de divulgar plenament totes les activitats ateneistiques i les dificultats que es presenten dins de la múltiple informació actual existent que molt sovint es difícil de digerir.

  • 21/01/ 2014

Lluís Juste de Nin     “El llapis d’un ninotaire: de la clandestinitat al compromís nacional, passant per la moda”.    D’entrada, Lluís Juste comunica als membres de la tertúlia que està informadíssim del que es fa a l’Espai Ateneu, ja que ell també coordina, des de fa temps la tertúlia “Cercle Catalanista”.
  Per a explicar l’autobiografia, diu, un ha de perdre la modèstia, però alhora ha d’intentar ser objectiu. Com indica el títol de la conferència, exposarà el que ha estat la seva vida, que comença amb l’activitat política a la clandestinitat, passa per la feina professional de dibuixant (o ninotaire, com ell prefereix dir-ho) i continua dins el mon de la moda, com a conseller delegat d’Armand Basi; tenint sempre present un fort compromís nacional.

.                
La conferència la dona comentant unes imatges que va passant per la pantalla. “La primera imatge, que us sorprendrà, diu, es una caricatura de ‘Franco en declivi’, feta quan jo militava a Bandera Roja i al PSUC. En aquella època, jo visitava París, per raons professionals, i allí vaig viure els finals del maig del ‘68 i em va entrar la dèria de “l’imagination au pouvoir” etc; al tornar, em vaig implicar, junt amb la meva dona, en el PSUC, en aquells temps l’organització antifranquista més visible; i com que sabia dibuixar, al partit em van encarregar tasques de propaganda i d’il·lustrar diverses publicacions clandestines, com Treball o Mundo Obrero, on firmava amb el pseudònim de l’Esquerrà o El Zurdo”.
Aquestes col·laboracions, assenyala, l’hi van impedir de treballar com a dibuixant als diaris de l’època (El Noticiero, Mundo Diario, etc.), perquè dins de la professió tothom sabia qui era ell; de manera que va haver de demanar feina a uns cosins germans de la seva mare, els Basi, Armand i Josep, del ram tèxtil, que estaven al mon de la moda. Com a estilista de Lacoste per a Espanya, els va proposar de crear una marca pròpia, per a cobrir un mercat minoritari però important, i va triar el nom d’Armand Basi, agafant el nom d’un d’ells, i aconseguint així una marca amb un nom que era igual en català, que en francès o anglès.
A totes i cada una de les col·leccions, indica, li ha donat sempre un argument propi: col·lecció “cinematogràfica”, col·lecció “verde luna” d’homenatge a Garcia Lorca, etc, i les presentacions han estat sempre fora del corrent, amb molta imaginació, perquè sempre ha vist la moda como una demostració de cultura. Tan es així, que la Generalitat els va concedir la Medalla Gaudí a la Creativitat.
  Efectivament, a les imatges que va passant de diferents col·leccions, viem una model desfilant amb una serp pitó viva a manera de fulard, una altra (ens explica), a la passarel·la muntada sobre un cavall negre… o una col·lecció d’indumentària de cuina, feta amb el Ferran Adrià… Les imatges mostren també la carrossa que li van encarregar l’Ajuntament de Barcelona per a la Cavalcada de Reis; una col·lecció de tasses de cuina; la campanya “Soc la Norma”; campanyes de publicitat, etc. etc., tot amb una alta dosis de creativitat i enginy.

Després ens va parlar de la seva família Nin, especialment de l’avi Andreu Nin, assassinat pels agents stalinistes. Com que tenia molta documentació familiar, heretada de la seva mare, va començar a escriure la història de la família, des del segle XVII, en forma de quaderns de dibuixos. També està escrivint la Història del país, en forma de novel·la gràfica, de la qual han sortit 7 números; i el 8è, titulat “Rauxa”, es posarà a la venda el proper 6 de març; tots ells un model de rigor històric, tant en l’ambientació com en els vestits dels personatges, dels quals va mostrar abundants imatges.


Després de la “xerrada”, seguida amb molt d’interès pels presents, es va produir un viu debat, durant el qual el conferenciant va contestar complidament a nombroses preguntes dels tertulians.

  • 14/01/2014       Vicenç Ferrer

Volem la Unió Europea? Volem l’euro?

  Vicenç Ferrer es un economista amb una amplia experiència en medis internacionals i un profund coneixedor de la actual situació política de Catalunya.  Inicia la seva dissertació amb l’afirmació de que Catalunya esta en una situació de canvi dins de la Unió Europea (U.E.) i per definir el seu futur  es pregunta que es el que esta fent la UE, quin paper juga,  per tal de poder tenir arguments sobre l’interès de Catalunya en, una vegada independent, formar part  o  no de la mateixa.

Recorda que inicialment la U.E. es va constituir per aconseguir  el lliure comerç, sense aranzels, entre 450 milions de ciutadans.  Dintre de la seva organització destaca la Comissió que presenta les lleis o directives, el Parlament que aprova el pressupost i emet dictàmens, i el Consell, constituït per els Estats que es el que en realitat mana o intenta manar

La U.E. regeix les polítiques sectorials, medi ambient, estructures, etc.  amb un pressupost de 115.000 milions d’euros, que aporten els Estats directament, junt amb una part del IVA recaptat i certes tarifes aranzelàries encara existents, però  un dels problemes de la U.E.  es que no aconsegueix a arribar a un adequat coneixement dels ciutadanes que la composen. La pregunta interessant es: on van els ingressos que rep?.  Cal ressaltar la existència de unes enormes despeses d’administració i que, per altre part, retorna  part dels ingressos als estats,  actuant a manera de maquina re-distribuïdora en forma de subsidis agrícoles i ajudes al països menys desenvolupats.

Espanya es el país de la U.E. que més capital va rebre en el seu dia, al voltant de 130.000 milions d’euros, amb caràcter de no retornables.

Vicenç Ferrer, d’entrada  es declara partidari de seguir formant part de la U.E. com un  Estat més. En quant als problemes de l’euro exposa la seva justificació primària,  constitueix un estalvi per eliminar les despeses inherents als canvis de moneda. I es pregunta: Es igual l’euro d’Alemanya i  el de Grècia com exemples?.  Evidentment  i en teoria si, però  hi ha un gran  problema de falta de convergència  que es manifesta amb el cost dels bons  de un i altre país.

Aquest fet es produeix a causa de la falta de una política fiscal unificada. Es  demana que aquesta política es posi en practica i es centralitzi a Brussel•les, però el conferenciant  es pregunta si aquesta decisió i es bona a no.  Es un tema que  cada Estat te que  decidir ja que comporta  que  també deurà pagar les despeses que produeixi  la seva administració  i no es deu perdre de vista que es difícil de calibrar però, insisteix,   cada un deu pagar els resultats econòmics dels seus designis. Axó si,  respectant els límits  exigits per el tractat de Maastricht en referencia al dèficits sobre el PIB i al percentatge de dèficit anual. La realització de la política fiscal comuna es urgent i necessària.

També cal recordar problemes greus que te Europa en la seva globalitat, tals com els referents a una taxa d’interès extraordinàriament reduïda per part del Banc  Central Europeu i la negativa a concedir crèdits per part dels bancs nacionals.

El principal problema d’Europa es que no sap solucionar el seu futur. Es vol basar en les  decisions aprovades per consens entre els Estats  i deixa de banda, quant els hi convé, la rigorosa aplicació de les seves regles.

La pregunta mes significativa consistiria  en fer referencia a la causa de que no s’hagi deixat caure a Grècia en la seva impressionants crisi econòmica, encara que la resposta es fàcil:  el seu deute esta suportat en gran part pels propis bancs europeus.

En quant a Catalunya difícilment rebrà cap ajuda a excepció dels subsidis agrícoles a que tingui dret i, mes o menys, serà un país aportador de uns 250 milions d’euros a l’any..

El col•loqui es va perllongar per sobre de l’hora normal de tancament de la tertúlia i el debat es va centrar, entre altres temes, en la situació de Noruega,  Suïssa i Islàndia i en l’excés de  burocràcia de la U.E. No es va posar en dubte la falta de impediments importants a l’entrada de Catalunya a Europa si ella ho demana ja que Europa no te cap interès en tenir una nació aïllada en el seu interior. La necessitat de mantenir un estat del benestar  es un dels projectes bàsics europeus. Fa falta un regulador europeu de control del euro.  La possibilitat d’estar en l’euro sense pertànyer a la U.E. es real.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s