Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya per Josep Mª Carreras

 Logo     Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.
                        Josep Maria Carreras. Economista. Tertúla ESPAI ATENEU 18/02/2014 


Josep Maria Carreras es economista i moltes coses mes, com molt be va recordar la coordinadora de la tertúlia, Mina Pedrós, en la seva presentació recordant els seus càrrecs en la Universitat, en la Administració i a l’Ateneu Barcelonès, del que es candidat a President en les properes eleccions de Junta Directiva.

  Josep Mª Carreras es un gran coneixedor del fet històric de la creació, desenvolupament i liquidació de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest coneixement te el seu inici en la seva tesis doctoral sobre el tema, que ha continuat investigant fins ara, any en que celebrem el centenari de la seva fundació, potser amb poc impuls ja que els nous objectius son mes ambiciosos.

La situació catalana actual i la de 1914 es prou diferent. La Mancomunitat va fer una excel•lent actuació en un molt curt període de temps (fins al 1925), amb un pressupost econòmic molt reduït i amb una població i necessitats del nostre país molt poc comparables .

  El conferenciant exposa una especial diferencia entre la política de la Mancomunitat i la manera de fer més habitual. En la primera es presentaven anualment els pressupostos i la seva liquidació. Però generalment es parla poc de la liquidació real dels pressupostos i es debat sols el de l’any proper. Passar contes no es massa corrent.

La inflació va representar un gran fre als pressupostos de la Mancomunitat, ja reduïts originàriament. La entitat va ser, en el transcurs de la seva activitat un organisme administratiu, sense cap transferència de poder per part del govern central, aconseguint els seus ingressos mitjançant un sobrecàrrec sobre els impostos generals i conseqüentment obtenint la quantitat més important dels procedents de l’Ajuntament de Barcelona.

La primera guerra mundial va ser favorable a la industria catalana (tèxtil, mineria, aliments) i a la immigració de ma d’obra necessària per la producció industrial, però la situació va desaparèixer després de la citada guerra i es va agreujar amb les vagues i la creació de forts problemes socials.

Josep Mº Carreras va conduir la seva exposició a la personalitat dels seus dos Presidents, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch.

Prat de la Riba, que fou membre de una Junta de l’Ateneu Barcelonès era President de la Diputació de Barcelona i es el que va aconseguir el Decret (no Llei) del govern central (al 18/12/1913) per l’aprovació de la Mancomunitats de les Diputacions provincials, llei que sols fou posta en vigor a Catalunya.

El Decret, breu, no podia ser mes restrictiu en quant a les atribucions a les Mancomunitats. Tenia 96 diputats i 8 consellers amb moltes dificultats per falta de majoria a l’hora de decidir.
Prat de la Riba va mantenir l’equilibri entre la aportació de la Diputació de Barcelona i les necessitats del conjunt de la Mancomunitat especialment en infraestructures i sempre amb mínimes possibilitats econòmiques.

Va aconseguir una bona aportació en el camp de la cultura buscant un bon nombre de intel•lectuals col•laboradors encara que sempre amb escassa gratificació monetària.
Els emprèstits i els impostos municipals no donaven per mes.

Puig i Cadafalch va canviar el sistema i va passar tota la recaptació d’impostos a la Mancomunitat i aquesta mantenia a les Diputacions però el problema econòmic subsistia.
En general la Mancomunitat no va poder actuar suficientment en infraestructures, si be va poder presentar el seu programa sobre escoles, biblioteques i telefonia. En quant a aquesta última entre la dissolució de la Mancomunitat ordenada per Primo de Rivera i l’absorció del servei per part de l’estat (Compañía Telefónica Nacional, en realitat la ITT ) es va eliminar tota possibilitat de mantenir el servei.

La situació finalitza amb la liquidació de la Mancomunitat i la repartició equitativa del actiu i dels deutes de la mateixa entre les quatre Diputacions.
Lamentablement la Mancomunitat no va aconseguir cap dels seus veritables objectius però si va poder demostrar el que es podia fer. Va defensar la cultura catalana, però la seva activitat va ser mes política ja que no va poder realitzar el projecte real de país que es proposava per falta de poder i de medis econòmics.

El col•loqui va resseguir una gran varietat de temes: la falta de cap transferència del poder central; el fet de que existís una preparació del país per fer-se càrrec de les mateixes si el decret de constitució ho hagués permès i la circumstancia de que a l’any 1976 es planteges la possibilitat de reeixir la Mancomunitat i que va quedar fora de lloc amb la apertura dels Estatuts autonòmics per part de Suárez. Va haver-hi moltes matisacions i ampliacions de detalls històrics verdaderament interessants però de difícil reproducció en una crònica.

Pere Costa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s