Cròniques del primer trimestre 2015 de la Tertúlia ESPAI ATENEU

Logo Espai Ateneu

Cròniques de les Tertúlies primer trimestre 2015

  • 24/03/2015    Antoni Castells

Economista, Catedràtic d’Hisenda Publica. Ha estat Membre del Tribunal de Comptes i Conseller d’Economia de la Generalitat.

Una reflexions sobre la crisi i el futur del país

  Panoràmica de la tertúlia: “overbooking”, habilitat del conferenciant per exposar un tema molt extens, dificultats del cronista per resumir i deixar fidel constància de l’amplia i rica conferencia.

La crisis no és sols econòmica sinó que és política, del model polític actual; és la demostració de l’esgotament del sistema post-constitucional. També està en crisi la relació Catalunya/Espanya.

La crisi actual necessita un cop de timó però no es fa, ja que la solució al problema es debat entre dos temptacions:

  • Canvi superficial, o sigui, canviar-ho tot per deixar-ho igual.
  • Posar la situació “potes enlaire” i fer foc nou començant des de zero.

Es una “temptació” que no garanteix res però que avui és habitual i malauradament porta a solucions falses.

Però alguna cosa cal fer ja que si no és axis es degrada tot, el sector polític i el institucional; com es diu vulgarment es podreix la situació i aquet fet en no pocs casos ha portat a la dictadura. I d’aquesta manera entrem en el cicle del desastre espanyol. Ens falten institucions que perdurin però que es puguin adaptar segons les circumstancies i defugint tota posició dogmàtica. Cal instaurar un reformisme que serveixi per el canvi però no per destruir, sinó per construir projectes veritables, amb un fort lideratge. O sigui, cal aconseguir una autentica democràcia.

Es cert que des de el punt de vista econòmic estem sortint de la crisi, però molt poc a poc.

Es cert que cal estar dins Europa però no amb una unió mal feta ja que a la unió monetària li falta un poder polític al darrere.

  Fa uns anys era necessària la integració política dins la UE, després la integració fiscal i per últim la monetària. Però no s’ha fet en aquest ordre i ara paguem la falta de una integració política i fiscal.

El Banc Central és important però no passa d’aquesta afirmació. La situació no és estable ja que els estats no volen cedir a la Unió el seu poder i això significa absència d’europeisme.

Fa falta una Europa més democràtica. Els que manen en realitat des de Europa no els hem elegit i els que hem elegit no manen.

Europa té un gran problema que s’inicia al voler acabar el any 2010 amb un dèficit zero. Això ha produït una recessió nefasta. El dèficit calia rebaixar-lo poc a poc, com s’ha fet als Estats Units. Al no fer-ho axis Europa ha quedat estancada amb el fet negatiu que representa la falta de una política fiscal conjunta i la realitat de un pobre lideratge polític, malgrat els esforços de Draghi.

Amb l’euro, que tenia que ser la salvació econòmica, es va produir una necessitat de finançament en els països menys rics; i la impossibilitat de produir una devaluació ha conduit a més empobriment. El resultat ha estat una falta de solució del problema i un dèficit constant.

Cal dons fer un esforç de competitivat i un esforç per equilibrar les desigualtats fiscals.

La crisi Catalunya/Espanya va creixent. Fa falta més poder polític, més autogovern, modificar l’actitud de l’estat espanyol. Però esta plenament demostrat que la idea del catalanisme basat en la possibilitat de transformar Espanya no es factible. El pacte constitucional s’ha trencat. El calvari sofert amb la retallada de l’Estatut representa el fracàs de la política espanyola que ha aconseguit  fer impossible un pacte polític.

La independència directa és difícil d’aconseguir. A Catalunya li fa falta la possibilitat de una consulta de la que podria derivar la independència. La tercera via ja no existeix per la senzilla raó que Espanya calla i no diu res, no proposa res, sols imposa la igualtat. Sols queda la possibilitat de considerar un pacte bilateral entre Catalunya i Espanya però Espanya ho considera una indignitat.

En el col·loqui  el conferenciant insisteix en que les solucions unilaterals no son bones, que la consulta es necessària i que cal replantejar-la dins un ampli reconeixement social i universal. Si no és axis el futur serà difícil, considerant el fet que també serà difícil aconseguir un regim europeu federal.

  • 10/3/2015   Josep Maria Martí i Ruffo

Intèrprets històrics d’òpera i moments inoblidables 

   El nostre contertulià, expert en veus liriques, ens fa partícips de la seva passió i coneixements en el món de l’òpera mitjançant una sessió lírica en dues parts.
  La primera transcorre a la sala Verdaguer i consisteix en una projecció comentada de diversos moments històrics interpretats per Maria Callas, Franco Corelli, Renata Tebaldi, Mario del Monaco, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Birgit Nilsson, Alfredo Kraus, Giacomo Lauri-Volpi i Rolando Villazón.

D’especial interès han sigut el «Sì, mi chiamano Mimì», interpretat per la Tebaldi al Metropolitan l’any 1956, la fabulosa versió del “Signore ascolta” del Turandot que va fer la Caballé (Liceu, 1975), amb un final que mai cap altre soprano ha sigut capaç de cantar d’un sol “fiato”, els dos minuts finals de Salomé a càrrec de Birgit Nilsson amb una força tal que cobreix a tota l’orquestra (Metropolitan 1972), el formidable “che gelida manina” de Josep Carreras (Liceu 1980), el memorable “Nessun dorma” cantat per Lauri-Volpi als 80 anys i l’exquisida interpretació de la cançó “del cabello más sutil” que Villazón interpretà al Real de Madrid l’any 2006.

Després del dinar, a l’hora del cafè, l’exposició versa sobre les diferents interpretacions que Callas i Tebaldi van oferir a mitjans del segle passat. Aquesta és una comparació que no té gaire sentit, ja que només van coincidir en tres personatges: Tosca, La Traviata i La Gioconda. Hi ha qui valora per sobre de tot la bellesa de la veu, sense que li importi massa l’expressió o la caracterització del personatge. Altres, en canvi, exigeixen un sentit dramàtic a les paraules al preu de tonalitats tímbriques desiguals. A escala simplista, aquesta ha sigut la polèmica de Callas/Tebaldi als anys ’50. I aquesta comparació tampoc és plausible perquè la Tebaldi era una soprano moderna, d’educació basada en el ‘verisme’, mentre que la Callas provenia primer del cant wagnerià i després del bel-canto.

L’estil de la Tebaldi es limitava al que s’acostumava a primers del segle XX. Es sentia més segura en algunes òperes de Verdi (La forza, Otello, Aida), que exigien escassa agilitat, i completament en el seu element natural en les de Puccini i Giordano, és a dir, en la recerca del realisme, que no exigien ni adornaments ni agilitats. La veu de la Tebaldi era arrabassadora. I el públic que no entenia el món de la Callas opinava que la seva veu era lletxa i que el seu repertori no era “viu” i els altres contestaven que la Tebaldi era freda i incapaç de representar sentiments.

  La veu de la Callas, que abraçava quasi 3 octaves, mai va ser bella des del punt de vista més clàssic: era massa metàl·lica. Algunes vegades els aguts escapaven del seu control i oscil·laven violentament. Però aquests defectes es compensaven amb altres virtuts. El seu secret radicava en la capacitat de transportar al pla musical el sofriment dels personatges, el dubte angoixant entre l’esperança i la desesperació, entre l’orgull i la súplica, els cruels desenganys, els desitjos d’ambició i la tendresa. Tots els turments de l’ànima adquireixen amb el seu cant una misteriosa veritat i una sonoritat psicològica que és l’atracció fonamental de l’òpera.
Finalment, el conferenciant fa ver un esbós de les que, en la seva personal opinió, han constituït les principals virtuts i defectes de Montserrat Caballé. Aquesta soprano barcelonina excelsa ha sigut indiscutiblement la reina del bel canto de la seva generació. L’enlluernadora bellesa del so de la Caballé ha constituït la causa de la seva guanyada reputació, però també l’origen de les crítiques rebudes.

Per la Caballé, el primer objectiu ha sigut sempre el so. La dicció ha sigut molt sovint deficient, entre altres coses perquè les paraules no li van importar massa i a cops la veies cantar una nova òpera havent-la preparat molt poc.

Com que ella sabia que tenia una tècnica extraordinària, molt superior a la Tebaldi, amb qui va intentar parangonar-se va ser amb la Callas. Com que la tècnica es podia comparar a la seva i la veu era més bonica, deuria pensar que podria ser considerada com la millor. I per això va quasi calcar la carrera de la Callas, interpretant moltes de les seves heroïnes (Norma, Roberto Devereux, Maria Stuarda, Anna Bolena, Linda de Chamounix, Parisina de l’este, Gemma di Vergy, Il pirata), representacions que van ser ‘muntades’ a la seva demanda. Però si la veu era ideal per Donizetti i Bellini i alguns dels papers de Verdi, quan el moment especial de l’òpera o el personatge en si mateix requeria més caracterització i aprofundiment psicològic, llavors el caudal emocional era menys ric per la manca d’intensitat dramática.

  • 3/3/15    Lluís Borràs Perelló

“El libro y la edición. De las tablillas sumerias a la tableta electrónica”

Pere Costa va fer la presentació del conferenciant, i va dir que, nascut en el si d’una llar on hi havia un microscopi, un autoclau i molts llibres, Lluís Borràs es va decantar per les lletres: en  efecte, va començar Dret, va saltar a Filosofia i Lletres i després va acabar fent Relacions Públiques. Als vint anys va aconseguir la seva primera feina, tal com era el seu somni, en una editorial; i fins el 2012 ha treballat en el món de les publicacions, bàsicament en la generació de projectes editorials i en l’edició de llibres de referència.

  En paral·lel, va afegir, ha escrit una dotzena de guies (des de Galicia als Pirineus), diversos articles per a revistes tècniques i de viatges, i quasi un centenar de contes.  El juliol del 2014 va aparèixer el primer volum (“De Barcelona a Puigcerdà”), d’un projecte que proposa conèixer Catalunya des del Tren.

El conferenciant va iniciar la seva intervenció explicant que, després de més de trenta anys de treball en el mon editorial, a finals dels noranta va entrar en la que seria la seva última casa, Parramón Editores, una editorial relativament petita que volia créixer; allí van crear un departament de llibres de referència, i entre molts altres projectes, van preparar una col·lecció d’autobiografies de personatges famosos, titulada “Em dic…”. El personatge de Gutenberg se’l va reservar per escriure’l ell mateix, i va aprofitar el text per a “colar” la tasca editorial i, en especial, la dels editors. Com que va manejar molta informació sobre la història del llibre, i a més conservava un treball que havia fet uns anys enrere estructurant l’univers editorial, es va posar el repte d’escriure quelcom més sobre aquest món i sobre la seva experiència professional; i el resultat és el llibre que avui es presenta.

En Lluís Borràs va explicar que “El libro y la edición. De las tablillas sumerias a la tableta electrónica” tracta dos grans temes: el primer, la història de la comunicació humana, de l’escriptura i del llibre; el segon, el treball editorial: com són i com es fan els llibres. El llibre està dividit en cinc grans parts. La primera parla del pas de l’oralitat a l’escriptura, dels seus suports (la pedra, el papir, el pergamí, el paper…), dels manuscrits i de la dura vida dels scriptorium, de la irrupció de la impremta, del món editorial, dels canals de distribució, del lector, de les biblioteques, de la bibliofília, etc. La segona part intenta definir què és un llibre, les seves característiques físiques, els tipus de llibres segons diversos aspectes (com el material, la temàtica, l’enfocament, la intenció del contingut, el públic al que va destinat, l’autor, la modalitat de venda, etc., i dels facsímils i dels llibres d’artista), així com de la traducció i de la conservació dels llibres. La tercera part toca la pre-edició: què hi ha abans de fer un llibre. La quarta part aborda l’edició pròpiament dita: el dossier de treball, el textos, el disseny, les il·lustracions, les correccions, la preimpressió, etc. La cinquena es refereix al paper, la tipografia, la fotomecànica, la impressió i l’enquadernació; i, per últim, al llibre electrònic.

Com que la vida d’un editor, d’un tècnic editorial en el seu cas, acumula moltes divertides i no tan divertides anècdotes i vicissituds, va explicar-ne algunes, i va seleccionar també uns fragments d’escrits dels clàssics, que van resultar molt interessants. Finalment, a l’hora del col·loqui, es va establir un ampli debat en el qual varen intervenir molts dels tertulians assistents, i on, entre d’altres temes, es va comentar, en profunditat, l’incert futur del llibre, davant la competència del llibre electrònic i de les noves tecnologies, així com la constant davallada dels hàbits de lectura entre els joves.

  • 24 /02/15    Roser Ràfols

Constitucions de Catalunya. Estructura jurídica del país del segle XIII al segle XVIII

  El nostre contertulià Pere Costa exercí de coordinador en funcions i ens va presentar la nostra convidada Roser Ràfols, advocada especialista en dret mercantil, financer, concursal i professora de dret internacional de professió, i també historiadora del nostre dret per devoció, que va venir acompanyada de la Isabel Juncosa, historiadora i directora de la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona .

Ressaltà l’oportunitat, importància i interès del tema. Es tracta de fer un repàs del nostre dret històric, en aquests moments que l’estat espanyol no para de qüestionar i atacar els nostres drets com a nació i que a partir del 1714 ens han estat negats i combatuts.

Tant la Roser Ràfols com la Isabel Juncosa, anant alternant-se en l’ús de la paraula, ens van dibuixar una ràpida panoràmica de la formació del nostre dret històric des del segle XIII al XVIII, de forma planera i força entenedora, amb un to col·loquial i amè.

Abans d’iniciar la explicació del tema ens van informar que el Col·legi d’Advocats havia organitzat una exposició dedicada a les constitucions de Catalunya, amb materials de la seva biblioteca, i que havia viatjat als Estats Units on va tenir molt d’èxit i va produir força interès per les nostres constitucions.

  Seguidament van explicar que, essencialment,  el procés de formació de les constitucions era compilatori, és a dir, un recull de diverses disposicions que s’anaven incorporant a la constitució anterior, tot completant-la o esmenant-la, aprovat per les corts i el rei.

Les corts eren convocades pels reis quan amb ells els convenia. A canvi de lleis, les corts -formades pels tres estaments o “braços” de l’antic règim: noble o militar, eclesiàstic i reial o popular- donaven diners i serveis al rei. Això és bàsicament, el que coneixem com “pactisme” que és una característica molt típica del nostre tarannà nacional.Aquesta va ser la manera de produir normes al nostre país fins a la derrota del 1714 que en va suposar la fi, instaurant-se la monarquia absoluta borbònica i la substitució de les nostres lleis per les de Castella. Només amb l’excepció del dret civil privat que ha perdurat fins avui.

La supervivència del dret civil català, tant diferent del comú a la resta de l’estat, sobretot pel que fa a família i successions, va significar, però que quedés  vigent sense cap possibilitat de modificació i desenvolupament perquè la facultat de legislar en l’ordre civil restava en exclusiva en mans de l’estat.

Tot i això, el 1960 -en època encara franquista- es va promulgar la Compilació de dret civil de Catalunya, que era un intent de recollir i sistematitzar tot l’ordenament de dret civil privat vigent en aquell moment.

Aquest estat de coses es va mantenir fins a la restauració del Parlament de Catalunya que va reiniciar la producció legislativa i ha acabat  recentment d’aprovar el Codi Civil Català, que és una posada al dia de la nostra legislació civil de dret privat, tècnicament de les més avançades a nivell internacional.

Acabada aquesta exposició es produí un debat força animat, amb nombroses  intervencions, moltes d’elles demanant aclariments sobre el tema i finalment es va plantejar la possible influència del dret històric en les propostes de nova Constitució de la República Catalana. Semblava que segurament estaven inspirades en constitucions europees i especialment nòrdiques.

I així va acabar aquesta animada tertúlia, signant la nostra convidada al llibre d’honor i fent-nos la foto de costum.

  • 17/02/1515

Agustí Colomines i Companys

Professor titular d’Història contemporània de la UB – Càtedra Josep Termes

Societat civil i compromís: la Plataforma Volem – Sobiranistes d’Esquerres

  Abans de començar el dinar el contertulià Pere Costa.presentà el nostre convidat, Agustí Colomines,  que és professor titular d’Història contemporània de la Universitat de Barcelona, especialitzat en la història del nacionalisme i específicament del catalanisme i ha desenvolupat una intensa activitat acadèmica,  tant en institucions de casa nostra com a d’altres a nivell internacional .

L’informà del caràcter transversal de la nostra tertúlia dels dimarts, tant pel que fa a la temàtica tractada, com a la diversitat de criteris dels convidats i dels propis tertulians. Sempre respectant els arguments i opinions de cadascú.

També va comentar que, darrerament a la tertúlia hi havia un cert cansament de tractar temes polítics, relatius als partits catalans i espanyols, però que això no volia dir que els temes polítics no ens interessessin.

Havent dinat, a l’hora del cafè, el nostre convidat ens va fer una ràpida i sintètica exposició de la situació actual del procés sobiranista.

Arrencà la seva anàlisi ressaltant que vivim uns temps excepcionals. Els catalans ja estem cansats de les contínues agressions de tota mena que vénen de l’estat central.

Els darrers anys s’han anat intensificant i a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut de 2006 la majoria dels catalans vam dir prou, i s’ha produït un procés de mobilització ciutadana,  que no ha parat, per tal de aconseguir un estat propi,  reclamant el dret de realitzar una consulta popular per tal de resoldre el conflicte respectant els drets de tothom.

L’Estat espanyol s’ha negat a negociar qualsevol sortida política, situant-se en una posició d’immobilisme total.

Davant d’aquesta situació, es constituí el mes d’octubre del 2014 la plataforma  VOLEM: SOBIRANISTES D’ESQUERRES PER LA DEMOCRÀCIA I LA INDEPENDÈNCIA, formada per membres de diverses procedències professionals i ideològiques, d’esperit progressista, per tal de comprometre’s amb el procés de consecució de la independència i ajudar, al costat d’altres entitats i institucions també compromeses amb el mateix objectiu, a aconseguir la constitució d’un estat propi.

Tot i que la plataforma està constituïda per persones amb diverses opinions, coincideixen en que cal donar suport lleial als dirigents polítics institucionals que tenim actualment,  especialment el president de la Generalitat, confiant que portaran a terme les accions necessàries per tal d’assolir l’objectiu de crear un estat propi i de forma democràtica.

Tot seguit es va obrir un torn de paraules i algun dels contertulians va manifestar els seus dubtes de que els nostres actuals dirigents polítics arribin a portar el procés fins a les darreres conseqüències.El nostre convidat va reiterar que calia fer-los confiança. A ells els correspon la responsabilitat de portar el procés endavant, ajudats per la societat civil catalana.

I  en acabar el debat, el nostre convidat signà al llibre d’honor de la tertúlia i ens vam fer la foto de costum.

  • 03/02/15   Tània Juste

L’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau: el batec d’una ciutat a principis del segle XX a través de “L’hospital dels pobres

  Tània Juste és escriptora i llicenciada en història per la Universitat de Barcelona. Ja porta publicades tres novel.es. La tercera,  “L’hospital dels pobres”, ha estat el tema de les seves explicacions. El relat ambientat en els primers anys del segle passat quan es construïa l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es tracta d’una novel·la històrica. Combina ficció i realitat. És un tema que actualment interessa força. Ja se n’ha publicat la segona edició.

A finals del segle XIX, l’antic hospital de la Santa Creu està saturat de malalts. Ha crescut molt la població i la falta de condicions higièniques fa que les epidèmies de tota mena siguin habituals a la Barcelona encabida dintre de les seves muralles medievals. Amb el Pla d’Eixample de la ciutat, redactat per Ildefons Cerdà, i enderrocades les muralles, s’inicia una gran expansió territorial de Barcelona. Es respiren aires de modernització i una nova generació de científics i artistes inicien un camí de renovació que aspiren a elevar el nivell del país emmirallant-se en els països més avançats d’Europa.

  A finals del vuit-cents mor a Paris Pau Gil, home d’una considerable fortuna. Havia conegut molts hospitals de tot Europa i estava preocupat per la situació desastrosa de la sanitat a casa nostra. Fruit d’aquest interès, deixa en testament un substanciós llegat de diners per tal que es construeixi a Barcelona un hospital nou que tingui tots els avenços de l’època. Ordena als seus marmessors que respectin una sèrie de requisits que els fan la feina molt difícil per tal de tirar el projecte endavant. Hi ha d’haver un concurs per tal de trobar el solar on construir-lo. Un altre per escollir el projecte. Després de moltes negociacions i dificultats s’arriba a una entesa amb l’antic Hospital de la Santa Creu i s’inicia la construcció del nou Hospital a l’any 1905. Finalment l’arquitecte escollit per responsabilitzar-se de la construcció es Lluís Domènech i Montaner, en aquells moments un dels més afamats arquitectes, amb un seguit d’obres realitzades que l’acrediten com un dels màxims exponents del modernisme. I ell inicia la realització de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que esdevindrà el conjunt modernista més important de tots els temps.
  L’obra té unes característiques molt originals i ben distintes dels hospitals de la seva època. Format per pavellons enmig de jardins. Orientats de forma que aprofiten el màxim la llum i la radiació solar i interconnectats per una xarxa de passadissos subterranis, de forma que els malalts es traslladaven entre els pavellons sense haver de sortir a l’exterior.

A la mort de Lluís Domènech i Montaner es fa càrrec de les obres el seu fill Pere, que continua la construcció dels pavellons seguint l’estil modernista del seu pare, però que va evolucionant fins a acceptar alguns dels criteris del noucentisme que s’anava imposant

L’obra combina els avenços tecnològics moderns, però té una cura especialíssima en la ornamentació artística,  realitzada per artistes de gran nivell i artesans d’antics oficis que anaven desapareixent degut a l’avenç dels productes industrials.

El projecte es finança primer amb els diners del llegat de Pau Gil, i quan el fons s’esgota, per les aportacions i deixes de moltes persones benefactores que permeten la continuació de les construccions.

Es construeixen vint-i-set pavellons dels quaranta-vuit projectats.

L’Hospital s’inaugura l’any 1930 amb la presència del rei Alfonso XIII i el dictador Primo de Rivera. Abans però, molts malalts ja han estat acollits per la institució. El públic pot conèixer el recinte i se sorprèn de la bellesa i confort de l’hospital dels pobres.

Des dels seus inicis, l’hospital compta amb la presència entusiasta dels millor metges del país, que hi col·laboren de forma generosa i desinteressada. Noms com el Dr. Robert, personatge importantíssim en els moments inicials i d’altres que s’hi van incorporant com els Drs. Torres Pujalt, Corachán i Trueta.

Finalment arriba l’aixecament militar de juliol de 1936 i l’activitat de l’hospital esdevé frenètica atenent l’allau de ferits pels combats del front, però també de les víctimes civils dels bombardeigs. El sacrifici i l’abnegació de metges i infermeres fan que se salvin moltes vides de membres de les dues parts enfrontades per la guerra.

Ocupada Barcelona, molts dels metges i infermeres marxen a l’exili o són represaliats i fets fora de l’hospital. La marxa forçada d’aquests magnífics professionals fa que el nivell d’assistència sanitària de l’hospital dels pobres es degradi de forma molt remarcableI aquí acaba el relat de la novel·la.

I tot seguit s’obre un torn d’intervencions dels nostres tertulians que expliquen amb emoció les seves experiències personals, algunes d’elles referides als efectes de la repressió del personal de l’hospital al final de la guerra civil.

I com es costum, la nostra convidada signa en el llibre d’honor de la nostra tertúlia i tot seguit l’autora ens dedica personalment els exemplars d’aquesta novel·la que alguns dels tertulians hem adquirit.

Finalment es fem la foto habitual i quedem pel dimarts vinent.

  • 20/01/2015

Dr. Bonaventura Clotet

Director de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i cap de la Unitat de VIH de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona.

El microbioma intestinal i l’envelliment

  El conferenciant era ja ben conegut a la tertúlia, perquè el desembre del 2012 va venir a parlar-nos de la recerca de la sida a Catalunya. Mina Pedrós va fer la seva presentació, indicant que el doctor Clotet és cap de la Unitat VIH i director del laboratori de retrovirologia de la fundació “IrsiCaixa” de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol, de Badalona.  És també president de la fundació “Lluita contra la sida”; codirector del projecte Hivacat per al desenvolupament de la vacuna contra la sida a Catalunya, i professor associat de Medicina de la UAB.

Va afegir que, en l’àmbit internacional, el doctor Clotet és responsable de virologia i membre del comitè directiu de Eurosida, grup per l’estudi de la sida a Europa; ha estat membre del “Mutagrup de la IAS-USA” per l’estudi de les resistències als medicaments; és membre de la Comissió d’Experts d’Espanya per a l’avaluació de projectes de recerca del Programa Nacional de Salud i del programa contra la sida. I ha publicat més de cinc-cents articles em revistes internacionals.L’any 2010 l’Institut Català de la Salut li van concedir el Premi a la trajectòria científica. Posseeix també la medalla Josep Trueta de la Generalitat al mèrit sanitari, per les seves investigacions. L’abril de 2013 va ser nomenat Doctor honoris causa de la Universitat de Bucarest. I el maig del mateix any, va organitzar la 2a. Asian Conference on Hepatitis and VIH a Pekín. Ha rebut el “Premi a l’excel·lència professional 2013” del Col·legi de Metges de Barcelona. I és director i també professor de la Càtedra del Sida i Malalties Relacionades, de la Universitat de Vic.

El doctor Clotet va iniciar la seva intervenció dient que les investigacions sobre la sida els han portat a estudiar l’envelliment; en efecte, aquella malaltia presenta un procés d’envelliment accelerat, de manera que el malalt, si no es sotmet a tractament, és físicament deu anys més gran del que li correspondria per l’edat. Va explicar com els virus de la sida actuen sobre el microbioma intestinal, sobre els bilions de bacteris que els humans tenim als intestins, i provoquen l’anomenat “inflammaging” o inflamació-envelliment que, a la vegada, provoca el síndrome de fragilitat de la persona gran.

  Va comentar l’estreta relació entre el nostre sistema immunològic i els bacteris intestinals, i com els trastorns de l’ecosistema intern de microbis poden predisposar-nos a tota una sèrie de malalties cròniques i infeccions. Una de les funcions principals dels microbis dels intestins és alimentar la paret intestinal: i si no es nodreix adequadament, es fa més permeable, permetent que bacteris, endotoxines i proteïnes passin al torrent circulatori sanguini, provocant la inflamació.

Va assenyalar que els resultats d’aquests estudis, aplicats a les persones grans, han de permetre aconseguir un envelliment en bones condicions: cal evitar un envelliment “fràgil” que comporta, entre d’altres, el perill de que qualsevol cop o caiguda pugui suposar un trencament d’ossos (perquè les persones grans perden pes i massa muscular).

El doctor Clotet va advertir que, l’any 2050, al mon hi haurà uns dos mil milions de persones de més de 70 anys. Per tant, cal fer el màxim esforç per evitar l’envelliment “fràgil” de tota aquesta població. I aquí és on el microbioma pot jugar un gran paper.

Va comentar una sèrie de precaucions molt fàcils de posar en pràctica, entre les quals, per exemple, menjar molt verd, al menys un plat soper, tres cops al dia (fruites, hortalisses com ara bròquil, etc.); caminar, al menys mitja hora diària, perquè l’activitat física, a més a més, augmenta la interconnexió entre les neurones i contraresta el risc de demències; adoptar una actitud positiva en totes les circumstàncies de la vida; prendre vitamina D (sota control mèdic); menjar peix blau, que disminueixen el risc de càncers de colon o de pròstata. Finalment, va proposar fer cada dia un exercici molt senzill: a l’hora de rentar-se les dents, recolzar-se la meitat del temps en un sol peu, i l’altra meitat en l’altre.

A l’hora del debat van sortir nombrosos temes, com el de la contaminació ambiental, de la qual el doctor va dir que és molt alta, perquè l’ambient està carregat del plom de la gasolina dels vehicles i pels productes químics que mengem amb els aliments. A la pregunta d’un tertulià sobre si les persones optimistes viuen més que les pessimistes va contestar afirmativament, indicant que hi ha estudis que demostren que els malalts de càncer que tenen una actitud positiva se’n surten de la malaltia molt millor que les que no la tenen. Sobre el consum de vi va afirmar que, pres moderadament, es bo perquè porta taní i antioxidants.

Finalitzada la tertúlia, vàrem fer la tradicional “fotografia de família”, amb el doctor rodejat pels assistents.

  • 13/01/2015

Andreu Martin    –    Llegir per no perdre l’escriure

  El conferenciant que avui ens visita es escriptor, guionista de còmics, teatre, cinema i televisió amb un considerable nombre de premis nacionals i internacionals. És considerat un dels principals escriptors de novel·la policíaca. A aquesta part del seu currículum cal afegir el seu temperament obert, vitalista, optimista, amb una llarga producció literària i amb un futur ple de projectes.

Fa una breu intervenció inicial sobre la barbaritat que representa la frase “el llegir et farà perdre l’escriure” com es deia col·loquialment en temps passats i que justament cal llegir per no perdre l’escriure, com titula la seva dissertació, i que per escriure bé cal llegir molt i sense pressa ja que no te sentit la lectura rapida ni la escriptura rapida. Llegir es basic però cal saber llegir per treure’n un fruit.

Com exemple de una lectura aprofitada llegeix un fragment de La venganza de Don Mendo, escollit per el fet de que avui es dimarts i dia 13 i recalcant les expressions pròpies de la obra. També llegeix un fragment del El llarg adéu de Chandler, posant de manifest tot el valor de la descripció de Marlowe en la espera de la seva clienta en el bar i  l’habilitat del autor al descriure l’entrada de la clienta al bar, el seu cabell ros, aprofitant el moment per descriure diferents tipus femenins i el caràcter inclassificable de la seva clienta. Ens exposa dos exemples de com saber llegir i evidentment de saber escriure.

I aquí s’acaba la seva “conferencia” i l’Andreu, que ha aconseguit en pocs minuts fer-se amic de tots, ens deixa en una veritable, llarga, densa i interessant tertúlia que el cronista intentarà reflectir en els seus punts més interessants, tant de les intervencions dels tertulians com del conferenciant.

* Andreu Martin assegura que escriu a causa de que en el seu collegi no hi havia pati i es va dedicar a jugar a escriure.

*  Es ressalta la gran varietat temàtica del escriptor, i Andreu Martin assegura que l’escriptor deu ser, al mateix temps, il·lusionista. Ell pensa un objectiu sobre el que treballar i sobre ell construeix la tramoia i es prepara axis per qualsevol futur de l’obra.

No es pot deixar de comentar que  és, a més d’escriptor, psicòleg amb títol universitari i això influencia molt les seves descripcions.

Cabaret Pompeya és la seva novel·la preferida encara que en realitat diu que és un fracàs. S’origina a la Fira de Frankfurt quan un amic poeta li “exigeix” escriure la millor novel·la policíaca de Barcelona. I li va fer cas. Recorda que va iniciar l’esborrany amb les histories que li contava el seu pare quant els diumenges l’acompanyava a fer l’aperitiu en el ja desaparegut London.

  Per altre part el germà del seu pare era policia i ell anava a casa del seu oncle el dia 1 de gener de cada any, el dia de Sant Manolo. Recorda que a la casa hi havia moltes cistelles de Nadal, però el que per ell era més important el fet de  que l’oncle el portava al dormitori, obria l’armari i en un calaix i havien les pistoles professionals, que podia mirar però no tocar. Assegura que era emocionant.

D’aquets fets va néixer la novel·la.

*  Un tertulià, lector de Simenon, exposa que no li agrada la novel·la policíaca americana per la seva cruesa expositora i que creu que la europea es millor.

Andreu Martin coincideix en l’excel·lència de Vázquez Montalban, Silva, Alicia Gimenez i altres assegurant que la novel·la policíaca espanyola es bona i ressaltant que per el lector un text es més bo com més proper està en el àmbit geogràfic i ambiental en el que es viu ja que la pròpia realitat, incloent els carrers, els locals, els personatges ho fa més atraient.

*  La policia espanyola en les novel·les policíaques no era comparable amb la d’altres països com a conseqüència de la situació política en que es vivia. Per això els còmics de l’època no descriuen policies sinó detectius o herois.

*  La policia o fa por o respecte.

*  Andreu Martin freqüenta els jutjats, per contactar amb policies, jutges, forenses, per conèixer l’ambient real del sector que reflecteix en les seves novel·les axis com els mecanismes i plans d’actuació .

*  Es reclama l’interès de una sèrie policíaca catalana veritable a TV3

*  Se li pregunta per Flanagan i no amaga que es el seu preferit i que després de 26 anys i d’haver aconseguit el Premi Nacional  amb la “Gran migdiada” està a punt de sortir  l’últim, episodi “Els bessons congelats”, que esperem no sigui l’últim.

La tertúlia potser deriva cap a camps paral·lels i es comenta que la policia es l’únic organisme que té potestat de utilitzar la violència, cosa que es necessària però  difícil d’equilibrar. Per altre part l’activitat de la policia es frustrant: sempre arriba després de cometre’s el crim, s’inicia l’activitat policial i es troba el culpable i la situació passa a mans del jutge i de l’advocat defensor i es possible que el culpable quedi lliure. També es comenta que a les dictadures el jutge accepta el que li diu la policia i en les democràcies la policia accepta els que els hi diu el jutge.

Per últim el conferenciant ens dona la bona noticia que té al cap una nova novel·la amb el conflictiu títol de “La violència es justa”.

La tertúlia s’acaba llegint-nos un magnífic fragment de Cabaret Pompeya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s