Carles Santacana: El Barça del franquisme a la transició (1968-1978)

ESPORTS I ATENEU del 23 de novembre de 2015

La sessió s’inicia amb les paraules de Miquel Àngel Barrabia, que com a coordinador fa saber als assistents que la participació en la tertúlia és de les més altes que s’han vist, amb prop de trenta participants.

01

Miquel Àngel Barrabia, Carles Santacana i Frederic Porta

A continuació pren la paraula Xavier Bachs, també coordinador de la tertúlia, que resumeix els principals trets del ponent del dia. En Carles Santacana i Torres és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha publicat una vintena de llibres i va dirigir durant uns anys el Centre de Documentació i Estudis del Barça. A més, imparteix classes a la Universitat de Barcelona, és consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

09 Els camps de recerca en els quals ha treballat han estat la Història cultural, la Història social i de l’esport i la Història local. Un dels seus temes de recerca ha estat el paper cultural i polític del Futbol Club Barcelona en el tardofranquisme i la transició, més concretament, la vinculació entre el món cultural i sectors de la resistència catalanista i antifranquista a través del significat simbòlic d’aquest club esportiu. En relació amb l’àmbit que ens ocupa, és l’autor del llibre “El Barça i el franquisme, crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978), Editorial Mina, 2005.

Actualment, és membre de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, va ser Ponent de la secció d’Història a finals dels anys 80 i col·laborador de la revista “Ateneu”. També és un dels autors de la història de l’Ateneu publicada el 2006 i ha participat en la presentació del projecte de l’Arxiu de la Paraula de la nostra biblioteca.

Per acabar la presentació, i a tall d’anècdota, Xavier Bachs recorda la idoneïtat de la data de la tertúlia que tot just comença, pocs dies després del 40è aniversari de la mort de Franco i encara sota els efectes del 0-4 del Barça al Santiago Bernabéu.

05

Agustí Montal i Costa, president del CF Barcelona (1969)

En la seva exposició, Carles Santacana recorda que un cop acabada la Guerra Civil, l’any 1939, el FC Barcelona representa tot allò que el franquisme rebutja i, per tant, el Club es veu obligat en certa manera a “desnaturalitzar-se” per poder sobreviure. No serà fins molt més tard, al 1968, en que es recuperarà el fil de la catalanitat destruït amb la Guerra Civil. Les juntes directives que decideixen redreçar el club i tornar-lo cap els seus orígens com a altaveu del catalanisme són, en primer lloc la presidida per Narcís de Carreras i Guiteras (1968-69) i, en segon, l’encapçalada per Agustí Montal i Costa (1969-1977).

Un dels aspectes què, paradoxalment, va resultar clau en aquest procés de re-catalanització de l’entitat van ser les contínues agressions que es rebien per part del règim, que van actuar com a “reforços positius” de l’esperit del club. En aquest sentit, cal fer esment a tot un seguit de fets de gran transcendència social dins del barcelonisme:

  • Final de la Copa del Generalísimo de 1968: El Barça aconsegueix la victòria  a la final jugada davant del Real Madrid a l’estadi dels blancs. La reacció del públic va ser el llançament massiu d’ampolles de vidre contra els jugadors catalans. Per acabar de reblar el clau, un mes després, Santiago Bernabéu -president aleshores del Real Madrid- fa unes cèlebres declaracions on afirma que “me encanta Cataluña a pesar de los catalanes”. Se sap que en un informe secret de la policia es criticava durament Bernabéu per les conseqüències polítiques d’aquestes declaracions, unes conseqüències gens desitjades pel règim.

“La final de les ampolles”, 11 de juliol de 1968

  • Penal de Guruceta: el dia 6 de juny de 1970, l’àrbitre basc Emilio Carlos Guruceta es va inventar un penal contra el Barça en uns quarts de final de la Copa del Generalísimo que el club català disputava contra el Real Madrid al Camp Nou. L’escàndol va ser fenomenal i, curiosament, gràcies a la Llei de Premsa promulgada només quatre anys abans (“Llei Fraga“) els mitjans van poder fer-se’n ressò amb certa llibertat. Com a conseqüència d’aquest escàndol, el president Montal faria una roda de premsa mostrant un “memorial de greuges”.
10

“El penal de Guruceta”, Nou Camp, 6 de juny de 1970

  • Escàndol dels oriünds: A inicis dels anys setanta el futbol espanyol té les fronteres tancades als futbolistes estrangers, i l’única manera de fitxar forans és demostrant que el jugador en qüestió té avantpassats espanyols. Arriben a la Lliga espanyola gran quantitat de futbolistes sud-americans -els «oriünds»- amb documentació falsificada, però la federació espanyola només invalida els fitxatges dels blaugranes Heredia i Cos. El Barça s’indigna davant d’aquesta nova cacicada i encarrega a l’advocat Miquel Roca Junyent l’elaboració d’un informe demostrant que la majoria d’oriünds no tenen cap vincle familiar amb Espanya. La contundència d’aquest informe, “l’informe Roca“, acaba forçant a la federació a l’apertura de fronteres, circumstància que permetrà que al 1973 el club català es faci amb els serveis de Johan Cruyff.
04

Gol de Johan Cruyff al Atlético de Madrid (22/12/1973)

En un altre ordre de coses, les passes més visibles en el procés de re-catalanització que en aquell temps va fer el club són les següents:

  • Al 1970 el butlletí del club comença a fer servir la llengua catalana.
  • Al 1972 els carnets de soci ja són en català.
  • En aquest mateix període ja hi ha un intent no reeixit de que la megafonia de l’Estadi s’expressi en català.
  • Al 1973 intenten recuperar la denominació inicial de FC Barcelona en comptes de Club de Fútbol Barcelona. S’aconseguiria al 1974, coincidint amb el 75è aniversari del club.

0708A banda del procés vinculat amb la llengua, és molt transcendent la vinculació entre el Barça i la cultura, que recupera la tradició d’abans de la Guerra. Curiosament, el període entre 1968 i 1975 esportivament és molt fluix, però està marcat per aquest ímpetu catalanista.

Tot aquest procés va descarrilar al 1978 quan arriba Núñez a la presidència amb l’slogan «Per un Barça triomfant», on es proposa foragitar el catalanisme de dins del club. Fins al 2003 no es recupera la idea de que no cal triar entre implicació política i èxits esportius.

02

Carles Santacana i Torres

És important recordar que als anys 60 també calia lluitar contra la idea marxista de que el futbol és l’opi del poble. El primer en trencar aquest fals mite és Manuel Vázquez Montalbán, que comença a escriure sobre el Barça i sobre el que aquest club representa a la societat.

Finalment, tampoc no cal oblidar que abans de la mort de Franco, el president Montal va intentar que els dirigents dels clubs fossin triats per tots els socis a través de sufragi directe, però ningú no li va donar suport (ni tan sols els clubs bascos, Athletic i Real Sociedad).

Una vegada acabada la intervenció pel ponent, es produí un interessant intercanvi d’opinions i de vivències pròpies dels diferents participants a la tertúlia, procedint posteriorment a fer-se la corresponent fotografia de grup i donant-se per finalitzada aquesta.

03

Fotografia dels participants a la tertúlia

Jordi Vallverdú: “Barcelona i els grans esdeveniments esportius internacionals”

ESPORTS I ATENEU del 26 de gener de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia dedicant un record a Josep Sardà, Secretari General del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (CEEB), traspassat ahir sobtadament. Tots els assistents varen considerar adient enviar una nota de condol. Seguidament saludà els tertulians que assistien per primera vegada, i va avançar els temes a desenvolupar en les properes tertúlies.

DSC_2008

Jordi Vallverdú i Gimeno

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació del ponent. Va dir que Jordi Vallverdú i Gimeno, barceloní de Sant Andreu, és llicenciat en Ciències Econòmiques, i diplomat en Alta Direcció d’Empreses per l’IESE. Va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1979 a 1987, Vicepresident de la Diputació de Barcelona i Diputat President de l’Àrea d’Esports i Joventut, de 1983 a 1987; durant aquest darrer període va ser membre del Comitè Executiu per a la Candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics.

Va redactar la memòria de constitució i posà en marxa Barcelona Promoció Instal·lacions Olímpiques, SA (societat anònima municipal per al manteniment, gestió i promoció de les principals instal·lacions olímpiques: Estadi Olímpic de Montjuïc, Palau Sant Jordi, Palau dels Esports i Velòdrom d’Horta), de la qual va ser director general des del setembre de 1988 fins a la seva integració a Barcelona de Serveis Municipals, SA l’any 2003. Va ser director de l’Estadi Olímpic de Montjuïc durant els Jocs Olímpics de 1992. També ha estat Conseller Delegat de Parc Zoològic de Barcelona, SA (1990-1995) i Vicepresident del FC Barcelona (1993-1997).

Va destacar les tasques de Jordi Vallverdú a nivell internacional, assenyalant, entre d’altres, que va ser cofundador de l’European Arenas Association (EAA), i Vicepresident primer de 1991 a 2004. Vicepresident de l’European Stadium Management Association  (ESMA) en el període 1995-2001. Representant europeu al Comitè d’Arenas de la International Association of Assembly Managers (IAMM) en el període 2000-2006 i membre del seu Board Europeu de 2006 a 2012 (actualment denominada International Association of Venue Managers – IAVM).

Des de 1994 és assessor i consultor per a projectes de planificació, gestió i desenvolupament de palaus multiús; instal·lacions esportives; palaus de congressos; festivals de música; centres esportius, comercials i lúdics. L’any 2000 fou guardonat pel COI amb l’Ordre Olímpica, la màxima distinció del moviment olímpic.

B10anunciCrossCountryALTA

Cartell de promoció del B10

El conferenciant va iniciar la seva intervenció indicant que “l’aventura que varem endegar el 1981, amb la presentació de la Candidatura als Jocs Olímpics del 92” ha aconseguit per a Barcelona tres coses molt importants: la profunda transformació de la ciutat, la internacionalització de la seva imatge (“posar Barcelona en el mapa” en frase feliç de Pascual Maragall), i dotar-la de noves instal·lacions esportives d’alt nivell, que han fet possible, després, la captació de grans esdeveniments esportius internacionals.

 Com era Barcelona vint-i-tants anys abans dels Jocs, i què és vint-i-tants anys després?

Abans només es feien esdeveniments molt puntuals: els campionats d’Europa de Natació del 1970 (que van permetre construir les piscines Picornell); el Campionat d’Europa de Bàsquet del 73; la final de la Recopa de futbol del 82; la inauguració i una semifinal de la Copa del Món de Futbol del 82; el Campionat del Món de Ciclisme en Pista del 84 (que va permetre construir el Velòdrom d’Horta); més la Final de la Champions League de futbol i la Final de la World Cup d’atletisme, totes dues de 1989, que es van aconseguir quan ja teníem l’etiqueta de “Barcelona, ciutat olímpica”.

20th European Athetics Championships – B10 – Espot promocional

Després dels Jocs del 92 estem fent gairebé un o dos grans esdeveniments esportius cada any: American Bowl de futbol americà (1993 i 1994); Campionat del Món Indoor d’Atletisme (1995); finals de l’Europeu Sots 21 de Futbol i Campionat del Món de Futbol Sala (1996); World Bowl de futbol americà i FIBA Eurobasket (1997); Final Four de Bàsquet (1998, 2003 i 2011 tant de la FIBA com de l’Euroleague); finals de la Copa Davis de Tennis (2000 i 2009); Campionats del Món de Natació (2003 i 2013); Jocs de Policies i Bombers (2003); sortida del Barcelona-Dakar (2005); Premis Laureus de l’Esport (2006 i 2007); Congrés Mundial de Medicina Esportiva (2008); Etapa del Tour de França (2009); Campionats d’Europa d’Atletisme (2010); Global Sports Forum (2010, 2011 i 2012); Campionats del Món Junior d’Atletisme i Gala del Centenari de la IAAF (2012); X-Games i Campionats del Món d’Handball (2013); Copa del Món de Bàsquet i la Final de la ISU Grand Prix de patinatge sobre gel (2014).

BCN2013

Cartell de promoció de BCN2013

A part dels grans esdeveniments puntuals, Barcelona és l’única ciutat del món amb les tres grans proves del motor: Fórmula 1, Moto GP i el Campionat del Món de Ral·lis. També tenim el Concurs de Salts Internacional (CSIO), la Barcelona World Race (cada dos o tres anys), la Marató de Barcelona, etc. Cal destacar que la globalització del FC Barcelona en els darrers anys ha ajudat també a que la ciutat de Barcelona sigui coneguda arreu del món.

De cara als propers anys aspirem als Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 i, des de la setmana passada, som candidats a organitzar els primers Roller Games del 2017, Campionats del Món de les “nou proves” d’esports sobre patins.

Les grans proves esportives, què aporten a la ciutat?

En primer lloc, una gran projecció internacional; exemples: 3.500 milions de persones van veure, el 1992, la cerimònia d’obertura dels Jocs de Barcelona; 386 milions de persones van veure els Campionats d’Europa d’Atletisme de 2010; o que els Campionats del Món de Natació de 2013 van generar, només durant els dies de la seva durada, 13.000 notícies a la premsa mundial i van tenir 4.500 milions d’espectadors per televisió.

En segon lloc, l’atracció de més visitants, tan directes, amb un alt percentatge d’estrangers,  com indirectes, de gent que ha vist la ciutat per televisió, o de gent que torna amb els seus familiars.

En tercer lloc, l’impacte econòmic sobre la ciutat i el seu entorn: allotjaments, transports, etc (com a mostra, el Campionat d’Europa d’Atletisme va tenir un impacte directe de 42,3 milions d’euros); així com la creació de noves empreses, treballs de rehabilitació de les instal·lacions, etc. A més a més, els grans esdeveniments esportius han ampliat les zones esportives de la ciutat, com la Vila Olímpica o la Vall d’Hebrón.

I en quart lloc, fomenten l’esport, especialment el d’alta competició, ja que les proves necessiten uns bons resultats esportius per donar millor imatge de la organització; la prova és que la Copa del Món de Futbol del 82 va tenir una organització molt bona, però com que l’equip d’Espanya va fer el ridícul, esportivament parlant, aquella Copa es recorda com un gran desastre.

Final ISU Grand Prix Barcelona 2014 (imatges de BTV)

Tots aquests aspectes positius fan, per contra, que moltes ciutats intentin també aconseguir l’adjudicació dels esdeveniments esportius, creant-se una gran competència que incrementa els costos, perquè les Federacions Internacionals exigeixen uns cànons econòmics cada cop més elevats, i uns serveis i característiques de les instal·lacions cada cop més costosos; de vegades “ens ho hem de pensar molt” abans de presentar una candidatura, especialment davant les ofertes desmesurades de ciutats de països emergents, amb diners fàcils; un exemple: pels Campionats del Món d’Atletisme del 2019, Barcelona va presentar una proposta valorada en 50 milions d’euros; i els va guanyar Doha, una ciutat que va presentar una proposta de 120 milions.

Com a reflexió final, en Jordi Vallverdú va indicar que Barcelona ha de renunciar a competir econòmicament quan els costos son desproporcionats, i contrarestar les ofertes d’altres amb l’actuació d’un lobby esportiu, creat a partir de l’experiència dels molts dirigents que tots els esdeveniments esportius han generat aquests anys a la nostra ciutat: lobby que amb els seus contactes internacionals ajudi a influir sobre els òrgans de decisió de cada esdeveniment, i també faciliti la captació d’alts nivells de patrocini que permetin completar les candidatures.

DSC_2021

Jordi Vallverdú signant al Llibre d’Honor de la tertúlia

Després de la intervenció del conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual el senyor Vallverdú va tenir ocasió de contestar a les diverses intervencions dels tertulians sobre el Campionat del Món de Natació del 2013, el Jocs del Mediterrani Tarragona 2017 i altres temes relacionats amb la gestió de grans esdeveniments esportius. Finalment, va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent foto de família amb els assistents.