Anna Corbella: La volta al món a vela

ESPORTS I ATENEU del 28 de setembre de 2015

Pere Alcober va fer la presentació de la conferenciant, indicant que l’Anna Corbella nasqué a Barcelona, el 1976, en una família de navegants, i des dels quatre anys sortia a la mar amb els seus pares, en un vaixell Dufour 31, els caps de setmana i les vacances. Amb els anys, aquesta afició per navegar s’ha convertit en una autèntica passió.

anna corbella 1

Anna Corbella

És llicenciada en veterinària i té un màster en Comunicació Científica. Li agrada la muntanya i muntar en bici, segurament com a contrast del mar, que és ara la seva feina. És una navegant meticulosa i perfeccionista; li agrada controlar-ho tot, ja que després, al mig de l’oceà, les coses es descontrolen soles.

Va recordar després el seu impressionant palmarès esportiu:

En vela lleugera: 1a de la Copa d’Espanya, any 1996; campiona d’Espanya femenina, 1997; campiona de Catalunya classe 420 i campiona d’Espanya classe 470, 1999; durant dues temporades formà part de l’equip preolímpic.

En regates d’altura classe mini, a dos: 5a a la Regata Mare Nostrum, 2001; 4a a la Mini Med a dos, 2004; 1a al Trofeu Taylor Woodrow, 2007; va fer el circuit de qualificació 1000 milles en solitari, 2007; 1a femenina en el Promichet Select en solitari, 2009; i 1a en la Regata Mare Nostrum, 2014.

Proves transatlàntiques: 1a femenina a la Transat 650, 2009, junt amb Gerard Marín; 11a al Transat AG, 2012 i 3a a l’Ocean Masters New York-Barcelona Race, 2014. 6a en la Barcelona World Race 2010/2011, amb l’anglesa Dee Caffari; i 3a en la Barcelona World Race 2014-15, amb Gerard Marín.

Seguidament, l’Anna Corbella va iniciar el seu parlament indicant que té abundants anècdotes i aventures de les moltes proves en què ha participat. Va recordar que durant l’ultima World Race, 2014/2015, “quan portava més de vuitanta dies de navegació, amb el Gerard Marín, mentre filmava un vídeo que ens havien demanat els patrocinadors, en un moviment brusc del vaixell vaig caure uns tres metres, i em vaig trencar els lligaments creuats d’una cama; els del “servei de consulta vint-i-quatre hores” de la Técnon m’explicaren, via satèl·lit, com entablillar-me la cama; ho vaig fer, però a les 24 hores m’ho vaig haver de treure, del mal que em feia, i el pobre Gerard va carregar amb tota la feina; afortunadament, va succeir quan faltaven pocs dies per arribar a la meta, davant l’hotel W de Barcelona. Un cop a la ciutat, em varen operar, i encara estic en període de recuperació”.

Per arribar a fer una World Race, que és la volta al món a dos a vela, va dir, cal una preparació prèvia de sis o set anys. Ella sempre havia compaginat la navegació amb la seva vida particular; però cap el 2007 va començar a implicar-se en projectes importants, i aviat va comprovar que dedicar-se a la navegació com a professió tenia un alt cost personal i econòmic; no obstant, es va decidir: va deixar la feina i la família i durant dos anys va treballar per aconseguir fer-se un lloc en el món de l’alta competició a vela; havent inclús de demanar diners als amics i familiars.

Minis AnnaCorbella

Arribada de la regata transatlàntica en solitari – Salvador de Bahia, octubre de 2009

Però va tenir sort: Després de creuar l’Atlàntic en solitari, el 2009, cosa que era la primera dona que ho aconseguia a Espanya i que va produir una gran expectació, la firma Gaes, que volia formar un equip femení, la cridà oferint-li l’oportunitat de la seva vida: el patrocini. “Busco una companya d’equip –assenyala- i contacto amb l’anglesa Dee Caffari, una noia que ja havia fet dos cops la volta al món, i tenia un vaixell i un equip muntat; la porto a sopar al Born, li proposo de fer juntes la World Race i el projecte es posa en marxa: durant nou mesos anem preparant aquesta segona aventura; aventura perquè feia la cursa amb una companya, però ara, en canvi, amb un patrocinador, ja no tinc l’angoixa dels diners”.

arribada_17

Amb Dee Caffari, l’any 2011, compleix la gesta de circumnavegar el globus sense escales i sense assistència

Sortírem a finals del 2010, i en 102 dies, 19 hores i 17 minuts vàrem fer la volta al món, cobrint els més de 46.000 km de recorregut, i quedant en 6è lloc.  L’aventura era navegar per uns llocs desconeguts, sobre tot els mars de l’Antàrtida, que són molt feréstecs,  amb moltes i tremendes tempestes i aïllats al mig dels oceans, en una immensa solitud: et passes setmanes i setmanes sense veure ni un vaixell, ni una illa; i això mentre fas torns les 24 hores, i no tens ocasió ni de conversar amb el teu company, al que pràcticament no veus”.

Però, alhora, l’experiència de la cursa és preciosa: d’una banda la majestuositat del mar; i d’altra, l’emoció de la navegació que t’obliga a treballar al màxim tot el temps, que t’enganxen; puc dir que vaig gaudir i viure a fons la travessa, amb moments meravellosos i únics, tot i que la companya anglesa era una mica rara i difícil en els moments de tensió, tal vegada per l’esforç d’haver-nos d’entendre en anglès”.

Va explicar després com va anar la seva segona World Race, la 2014/2015. “Vaig estar quatre anys preparant-la, però dos dies abans de partir, la meva companya ho va deixar, i vaig haver de buscar a corre-cuita una altra persona.  Vaig trucar al Gerard Marín, que ja tenia experiència, i va acceptar participar-hi (tot i que tenia una nena de tres mesos); però en realitat tant ell com jo érem dos passerells en el món de la ultra-competició: els altres participants venien tots amb furgonetes carregades de materials, equips tècnics, ajudants…i nosaltres ens presentarem gairebé sense mitjans”.

01/04/2015, Barcelona (ESP), Barcelona World Race 2014-15, Gerard Marin and Anna Corbella (GAES Centros Auditivos) arrival in 3rd place.

01/04/2015, Barcelona World Race 2014-15, Gerard Marín i Anna Corbella arriben en 3r lloc

La part positiva és que vàrem acabar la regata en tercer lloc, recorrent 52.100 km. en 91 dies, 5 hores i 9 minuts. La part negativa, que la meva experiència personal amb el Gerard va ser la pitjor de la meva vida: érem absolutament diferents, amb dues maneres de navegar oposades; fèiem torns de guàrdia de dues hores successives, tant de dia com de nit, de manera que casi no ens vèiem; la relació va empitjorar, i va arribar un dia que ja no ens parlàvem; i sort que, en un moment de discussió, varem posar “les cartes sobre la taula” i les coses es van re-enfocar, acabant la prova en bona relació”.

Va indicar que ha participat amb el Gerard en noves proves com la New York-Barcelona Race i han acabat sent quasi iguals, tant en la manera de pensar com en la de navegar, i avui és el seu millor company de curses.

DSC_4120

Miquel Àngel Barrabia, Anna Corbella i Pere Alcober

Finalment, es va referir als seus projectes actuals. Un d’ells, ajudar als joves regatistes; a tal fi, han constituït una associació sense ànim de lucre, una espècie d’ONG, la “Base Mini”, per ajudar a tots aquells que volen creuar l’Atlàntic amb aquest tipus de vaixell, o simplement que els interessa la vela oceànica i el que cerquen és informació. També està preparant la Volta al Món en solitari; una prova on has de competir amb gent amb molta experiència i molt pressupost, que disposen de bons vaixells.

A l’hora del col·loqui, va poder ampliar alguns punts d’interès; per exemple, a pregunta d’en Jesús Conte, sobre la soledat del navegant, va dir que, “efectivament, en una cursa et trobes molt sol; no veus absolutament ningú, i arribes a tenir al·lucinacions, com veure persones amb les quals parles, i et contesten; això és freqüent que et passi quan portes uns dies de navegació en solitari, i ella n’és testimoni. A més a més, dormir és complicat, perquè el vaixell no para mai, dia i nit; i fa un soroll molt fort, permanent i atabalador en trencar l’aigua; hi ha moments en que pots dormir unes hores, posant el pilot automàtic, però en la majoria és impossible“.

A preguntes d’en Pere Alcober, sobre si se sentia en inferioritat pel fet de ser dona, va indicar que “hi ha molts més homes navegants que dones; i que físicament, les dones tenen menys força; però que en tota la seva carrera mai ningú l’ha qüestionat pel fet de ser noia; i durant la navegació, dins un vaixell, el tracte entre homes i dones és estrictament d’igual a igual“.

DSC_4130

Anna Corbella signant el Llibre d’Honor de la tertúlia

Joan Mir preguntà quin dels dos havia treballat més durant la World Race, i l’Anna Corbella va comentar que “el Gerard era més agressiu, i ella més conservadora; però que desprès s’havien igualat“. Mir  recordà la frase de Dennis Conner, patró del mític vaixell Stars & Stripes, de que la Copa Amèrica (que té un pressupost de 120 milions de dòlars) era la partida de pòquer més gran del món de la navegació.

Enric Torelló es va interessar per la preparació física i psíquica que es necessita per competir; i li va explicar “que no estan regulades, però que ella va al gimnàs sis dies a la setmana i, després de les curses, rep sessions d’un psiquiatra esportiu, perquè necessita una vàlvula d’escapada després de 91 o 102 dies de solitud o amb la presència constant d’un altre“.

També va contestar preguntes sobre temes com les reparacions a bord,  la informació especial i les ajudes del servei meteorològic, etc. Finalment, Anna Corbella va signar el Llibre d’Honor de la tertúlia, i es va fer la corresponent fotografia junt amb els nombrosos assistents.

DSC_4126

Foto dels participants a la tertúlia

María Vasco: “L’atletisme com a vocació”

ESPORTS I ATENEU del 23 de febrer de 2015

Miquel Àngel Barrabia, un dels dos Coordinadors d’Esports i Ateneu, inicià la tertúlia agraint als assistents la seva presència i, molt especialment, al senyor Albert Batlle i Bastardas, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona en el període 1995-2003 i actual director general dels Mossos d’Esquadra – Policia de la Generalitat.

Prossegueix comunicant als presents que l’endarreriment de l’hora habitual d’inici de la tertúlia ha estat produïda per un compromís professional ineludible de la ponent. A les 14.45 hores arriba la senyora María Vasco, acompanyada del senyor Pere Alcober. Miquel Àngel Barrabia agraeix a la senyora Vasco haver acceptat fer de ponent a la tertúlia “Esports i Ateneu” d’avui, així com l’esforç realitzat al venir directament a aquesta des de Sevilla, on participà en actes promocionals vinculats a la marató d’aquesta ciutat celebrada ahir. També aprofita per agrair al contertulià Pere Alcober haver realitzat les gestions oportunes amb la ponent i fer possible la seva intervenció en aquesta tertúlia de l’Ateneu Barcelonès.

María Vasco durant la seva presentació

María Vasco durant la seva presentació

A continuació, Xavier Bachs, l’altre Coordinador, va fer la presentació de la ponent. Va dir que María Vasco Gallardo, va néixer a Viladecans, Baix Llobregat, l’any 1975, catalana de fortes arrels andaluses, titulada en esteticisme, esportista especialitzada en la disciplina de marxa atlètica i primera dona espanyola en aconseguir una medalla olímpica en atletisme.

María Vasco es va iniciar al món de l’atletisme des de molt petita, als 10 anys. Des del començament va fer evident la seva naturalitat per fer marxa. Tenia com a exemple molt proper a dues marxadores catalanes com María Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz, així com a un altre gran de la marxa atlètica catalana com Valentí Massana, tots ells naturals de Viladecans i fent honor al Baix Llobregat com a bressol de la marxa atlètica.

Va guanyar nombrosos campionats de Catalunya i d’Espanya a les categories inferiors. L’any 1990 va participar en la seva primera competició internacional, el Campionat del Món Júnior de la IAAF, on quedà en 15è lloc. A Espanya, va ser la dominadora absoluta de la marxa atlètica femenina durant més de deu anys (1996-2005). La seva primera gran cita internacional fou el Campionat del Món de Göteborg l’any 1995. Des de 1999 va deixar de banda els 10 km i es va centrar als 20 km.

María Vasco - Sydney 2000

María Vasco – Sydney 2000

El punt d’inflexió en la carrera esportiva de María Vasco es va produir al aconseguir la medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000, malgrat no estar entre les favorites i perquè es tractava de la primera medalla olímpica de l’atletisme espanyol femení. Ha participat en 5 Jocs Olímpics.

Del seu palmarès internacional, gairebé tot en 20 km marxa, cal destacar cronològicament el següent: Campionat d’Europa Sots-23, medalla d’argent en 10 km marxa (Turku, 1997); vint-i-vuitè lloc als Jocs Olímpics d’Atlanta 1996; medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney 2000; medalla de bronze a la Copa d’Europa de Marxa (Cheboksary, 2003); medalla de bonze a la Copa del Món de Marxa (Naumburg, 2004); setè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics d’Atenes 2004; quart lloc al Campionat del Món d’Atletisme (Helsinki, 2005); medalla de bronze al Campionat del Món d’Atletisme (Osaka, 2007); cinquè lloc i Diploma Olímpic als Jocs Olímpics de Pekín 2008; medalla d’Or a la Copa d’Europa de Marxa (Metz, 2009); medalla d’Or a la Copa del Món de Marxa (Chihuahua, 2010); quart lloc a la Copa d’Europa de Marxa (Olhao, 2011) i desè lloc als Jocs Olímpics de Londres 2012.

tv01-600x338

Entrevista de TVE (tdp) a María Vasco (2010)

També, entre d’altres, va batre els rècords d’Espanya absoluts en 3.000, 5.000 i 10.000 metres en Pista i en 5, 10 i 20 km en Ruta.

Ha estat guardonada com a Millor atleta espanyola (2000), Millor atleta catalana (1998 a 2001 i els anys 2004, 2007 i 2008) i és Filla adoptiva de Viladecans (2012).

María Vasco es retira lesionada als 20 km del B10

S’ha distingit en la marxa atlètica per la seva depurada tècnica, i això queda demostrat perquè en tota  la seva vida esportiva com a marxadora d’elit tan sols fou desqualificada una vegada. María Vasco és sincera i directa, de caràcter fort, amb una increïble capacitat per afrontar el sofriment. Reiteradament s’ha pronunciat en contra de les pràctiques de dopatge en l’esport i sovint també ha estat crítica amb el funcionament de les estructures federatives de l’atletisme espanyol.

Al mes de novembre de 2013, mitjançant una roda de premsa a Viladecans, anuncia la finalització de la seva carrera com a marxadora després de vint-i-set anys de pràctica continuada d’una disciplina tan exigent i específica. En aquesta roda de premsa declara que “sempre he sabut que la meva carrera tenia data de caducitat i volia ser jo qui la decidís. I aquest moment ha arribat”. En l’acte oficial del seu acomiadament, va recordar el seu pas pel Campionat d’Europa d’Atletisme Barcelona 2010, en el qual s’hagué de retirar lesionada i manifestà que “de les victòries se’n aprèn molt, però més de les derrotes. Miro el meu palmarès i em falta aquesta medalla en un Europeu”. Pocs dies desprès, en una entrevista a la premsa, va dir: “Ara hi ha que buscar-se un treball perquè no sóc com un futbolista i no puc viure del que he guanyat”.

María Vasco, una de les atletes espanyoles més importants de tots els temps, ens ha volgut acompanyar avui a la tertúlia “Esports i Ateneu” de l’Ateneu Barcelonès per parlar de la seva experiència com a esportista d’elit i, especialment, de les seves activitats i futur professional després d’aquesta exemplar carrera esportiva.

tv05-600x338

 Entrevista de TV3 a María Vasco (Viladecans, gener de 2014)

La ponent inicia la seva intervenció manifestant la importància que per a ella tenen els valors que aporta l’esport i diu que sempre es pregunta als esportistes, a la fi de la seva carrera esportiva professional, si realment la renuncia que aquesta ha comportat a moltes coses ha estat compensada. María Vasco no ho dubte, es considera una dona afortunada per haver pogut fer el que li ha agradat: “He estat el que volia ser”, i afegeix “sóc conscient que he nascut dotada per fer marxa, però això sí, ha calgut treballar molt fort per dedicar-m’hi professionalment i estar vint anys a l’elit és molt difícil, i més sent una dona”. En l’atletisme d’elit, com en d’altres esports, “t’acabes jugant en un dia multitud d’hores de dur entrenament i dedicació absoluta, amb el resultat d’un dia et jugues la beca, la supervivència econòmica… has d’estar en un estat òptim en el moment precís, ni una hora abans ni una hora després ”.

Com a bona marxadora, diu tenir “sempre els peus a terra” i saber perfectament que després dels Jocs Olímpics de Londres 2012 ja no tenia gaire futur en l’atletisme d’elit. Tenia clar que per a ella a Londres “s’acabava la dedicació com a professional de la marxa atlètica”, però que “l’esport, com la vida, m’ha fet forta”. Creu que “al final, els èxits esportius assolits queden en un segon pla, per sobre sempre hi ha els valors i les relacions humanes que t’emportes”.

Preparant la Marató de Barcelona

Preparant la Marató de Barcelona

Pel que fa al tema del dopatge, María Vasco és totalment bel·ligerant i denuncia el fet que en alguns llocs és una pràctica perfectament organitzada. Advoca per combatre la visió de que “si no dones positiu no vas dopat” i perquè l’esportista “accepti que la seva vida esportiva s’acaba i no sempre es pot guanyar una medalla”, en tot cas, ella té molt clar que “el què més he estimat en el meu esport és la meva salut”.

En relació al futur dels esportistes d’elit després de la seva carrera professional, María Vasco diu que tradicionalment molts d’ells han continuat vinculats a l’esport, bé col·laborant amb gimnasos o posant botigues d’esports, però que “no hi ha cap suport des de les federacions per afrontar la retirada”. Així mateix, asseverà que a Espanya no hi ha cap pla pels atletes que es retiren ni per part de les institucions públiques ni del món federatiu. Amb aquesta perspectiva, s’ha de parlar de situacions de depressió, i fins i tot d’algun cas de suïcidi. En contraposició a aquesta realitat, esmentà el cas italià, país on gairebé es garanteix un treball quan has estat medallista olímpic o d’un campionat del món. La ponent diu que “l’esportista té l’obligació d’espavilar-se, però les federacions esportives i les administracions públiques també tenen l’obligació de donar-li suport”.

Quan al seu present i al seu futur està i vol continuar vinculada a l’esport, però no en qualitat d’entrenadora d’atletes d’elit, sinó treballant a l’esport base i dedicant-se al running com a element de motivació personal i salut: “al que vulgui fer esport se l’ha d’entrenar per fora i per dins”. No descarta dedicar-se professionalment a una de les seves vocacions, el món de la moda; fusionar moda i esport, llançar una futura línia de roba…

María Vasco signa al Llibre d'Honor de la tertúlia

María Vasco signa al Llibre d’Honor de la tertúlia

Vessa passió quan parla del seu grup aleví de marxadores de l’escola d’atletisme del Club Atletisme Gavà, i en especial, quan fa referència a l’Érika Duro, perquè disposa d’una facilitat innata per adaptar-se a les dificultats tècniques de la marxa, una disciplina on la tècnica és bàsica.

I María Vasco “malgrat les seves dificultats per córrer aixecant els dos peus”, bromeja, s’ha posat el repte d’acabar la Marató de Barcelona d’aquest any, i per això s’entrena des de fa temps amb el seu entrenador dels darrers anys, Rafael “Fali” Sánchez.

Després de la intervenció de la conferenciant, que va ser seguida amb molt d’interès, es va obrir un debat, durant el qual María Vasco va tenir ocasió de contestar i donar la seva opinió a les diverses intervencions dels tertulians sobre els temes tractats en la seva exposició. Finalment, María Vasco va signar el Llibre d’Honor d’Esports i Ateneu, i es va fer la corresponent foto amb els participants de la tertúlia.

Foto dels participants a la tertúlia

Pere Alcober: “L’esport, una eina per construir ciutat”

ESPORTS I ATENEU del 29 de setembre de 2014

Miquel Àngel Barrabia, un dels Coordinadors de la tertúlia, va iniciar la reunió saludant els assistentes i agraint al senyor Pere Alcober i Solanas haver acceptat intervenir com a ponent a la tertúlia “Esports i Ateneu”. Va fer esment a la seva condició de contertulià des de la posada en marxa d’aquesta tertúlia a l’Ateneu Barcelonès i va remarcar la importància que suposa per a la tertúlia comptar com a contertulians habituals a alguns dels ponents que ja hi han intervingut com és el cas d’en Manuel Ibern i en Andor Serra o de propers ponents com la doctora Carmen Salcedo, agraint també a tots ells la seva assistència.

225px-Pere_Alcober_i_Solanas_-_001

Pere Alcober i Solanas

Tot seguit, l’altre Coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs, va fer la presentació del conferenciant i va dir que Pere Alcober va néixer a Barcelona l’any 1949, al barri de Sants. Es declara com a santsenc i barceloní de cap a peus i n’ exerceix.

Des de jove participa en el ric món associatiu del barri de Sants. Desenvolupa la seva vida professional en la indústria del moble i del disseny, en els darrers anys en aquestes activitats com a empresari.

Vinculat a l’Ajuntament de Barcelona des de l’any 1983 com a membre del Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, l’any 1995 l’Alcalde Pasqual Maragall li proposa formar part de les llistes electorals socialistes i surt escollit regidor.

En el període 1995-2011 forma part dels diferents equips polítics dels alcaldes Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu, exercint diferents responsabilitats bàsicament en els camps de la participació ciutadana, la cooperació i l’esport.

En Pere Alcober ha viscut i ha estat protagonista en primera persona de la política municipal a Barcelona des del restabliment de la democràcia als ajuntaments (1979) fins el 2011. Com a responsable directe d’un territori concret, el Districte de Sants-Montjuïc al qual està històricament vinculat, així com per la seva decisiva intervenció en els àmbits de la participació ciutadana, la cooperació i l’esport de la ciutat, en Pere Alcober disposa d’una experiència i d’una visió immillorables per parlant-se de l’esport com a eina per construir ciutat .

Pere Alcober inicia la seva intervenció agraint a l´Ateneu Barcelonès la creació d´aquestes tertúlies que permeten disposar d’un espai de coneixement i debat on tractar la temàtica esportiva des de diferents vessants.

Seguidament el ponent va dir, a títol d’introducció, que “en les tertúlies celebrades el passat curs, s’han tocat molts temes relacionats amb l’esport, segur que en la meva exposició, encara que de passada, en faré menció a alguns d’ells. Hem vist en els dinar-tertúlia anteriors la diversitat del món de l’esport. Avui m’agradaria fer-ho des d’una visió global que ens faci entendre i reflexionar sobre l’esport com a eina per construir ciutat. Però quina ciutat?. Com la definirem?. Una ciutat equilibrada, una ciutat saludable, una ciutat inclusiva, una ciutat desenvolupada social i econòmicament, una ciutat basada en valors, una ciutat educadora i educada, una ciutat on l’urbanisme es posa al servei dels ciutadans, una ciutat associativa, una ciutat en la qual el disseny del seu futur sigui compartit per tots i totes, una ciutat cosmopolita i diversa, una ciutat de referència internacional, en resum una Barcelona no tan sols capital de Catalunya, si no una ciutat de referència al món; aquest món on les ciutats estan destinades a jugar cada cop més un paper de present i de futur fonamental. Així doncs, s’ha de valorar si l’esport, en aquesta definició feta anteriorment, hi pot jugar un paper clau, si pot ajudar a construir permanentment aquesta ciutat que volem i, al meu parer, la resposta és rotundament sí.

En Pere Alcober va fer esment a la importància que l’esport ha tingut i té per a la ciutat de Barcelona des de mitjans del segle XIX i, sobretot, a partir de principis del segle XX, quan neixen molts dels clubs de tota mena que encara avui segueixen actius i juguen un paper de cohesió i relació social molt important, com en el seu moment van jugar o segueixen jugant els Cors de Clavé, els Centres Culturals, els Centre Obrers, els Ateneus i les Biblioteques Populars entre d’altres, llocs on es socialitza el saber, les penes i alegries i es comparteixen il·lusions.

Tot això i molt més és el que jo defenso que va donar sentit i raons profundes  a aquesta ciutat per, després de diferents intents, ser Ciutat Olímpica el 1992. Els Jocs Olímpics no són un bolet si no una conseqüència lògica, ben guanyada per la nostra història. Segurament per això varen ser tan especials i reconeguts encara avui a tot el món, varen ser un jocs amb ànima!”, va manifestar.

Pere Alcober durant el debat

Pere Alcober durant el debat

El ponent va continuar la seva intervenció afirmant la necessitat que l’esport sigui un dels eixos estratègics del govern de la ciutat, sempre comptant amb tots els seus diversos agents, per la potent eina en què aquest s’ha convertit. Per aquest motiu, l’any 2003 es va impulsar des de l’Ajuntament de Barcelona el 1er. Pla Estratègic de l’Esport de Barcelona. En la seva elaboració hi van  participar, durant molts mesos, més de 400 persones de tots els sectors (institucions, clubs, universitats, esportistes, educadors, empreses, mitjans de comunicació, gestors esportius, etc.) per tal d’identificar i definir tant els objectius que ens fixàvem com els instruments amb els quals ens havíem de dotar per fer-ho. Aquest va ser el primer pla estratègic d’una ciutat en l’àmbit de l’esport.

En Pere Alcober va fer especial incidència en la necessitat de conèixer amb profunditat la realitat esportiva de la ciutat per tal de poder definir polítiques actives en l’àmbit de l’esport i destacà que en el període 2003-2011, entre d’altres, es constituí i posà en marxa l’Institut Barcelona Esports, s’encarregà una Enquesta d’Hàbits Esportius a Barcelona, s’elaborà el Mapa d’Equipaments Esportius, s’aprovà el Pla de l’Esport en Edat Escolar de la ciutat de Barcelona, s’impulsaren tot tipus de programes i activitats esportives (esport adaptat, esport i dona, esport i gent gran, esport i salut, esport i valors), es treballà en el reconeixement de l’esport que es duu a terme en la ciutat i, per altra banda, la internacionalització de Barcelona per mitjà de l’esport.

El 25% de l’associacionisme de la ciutat correspon a associacionisme esportiu, d’acord amb l’Enquesta d’Hàbits Esportius realitzada l’any 2006 el 64,6% dels seus habitants practicaven activitats físiques i esportives i un 75% utilitzaven l’espai públic per fer-ho”. En aquest sentit, ressaltà el pes de la pràctica esportiva a Barcelona i la importància que té l’espai públic en aquesta. “Això ens obre la possibilitat de reflexionar quant n’és d’important que en el disseny urbanístic es tingui en compte aquests usos, o el paper que juga aquesta conjunció d’espai públic-esport, la socialització de l’espai i la creació de xarxes socials”, va dir. I recomanà la lectura dels monogràfics “Els espais públics urbans i l’esport com a generadors de xarxes socials a les grans ciutats: El cas de Barcelona” de Núria Puig i Gaspar Maza i “Barcelona, immigració i cultures esportives: estudi per determinar criteris d’intervenció i promoció esportiva” de Martí Niubò i Bruno Avelar.

El ponent també es va referir a la col·laboració públic-privat en el model de gestió d’equipaments esportius municipals de la ciutat de Barcelona, el qual fa possible compatibilitzar estructures de gestió àgils i alhora el manteniment d’activitats i programes d’interès social (114 unitats de gestió, 180.000 abonats, gairebé 400.000 usuaris, 2.000 llocs de treball) i l’existència de més de 1.600 espais esportius en instal·lacions de titularitat pública a la ciutat. A aquesta oferta pública, cal afegir els equipaments esportius privats, alguns d’ells amb una oferta també molt important (70.000 abonats).

En Pere Alcober també fa esment tant al gran nombre de programes esportius, especialment als destinats a infants en edat escolar (en horari lectiu i en horari extraescolar) i als destinats a col·lectius i sectors de la població específics, així com a la gran quantitat d’esdeveniments esportius d’alt nivell i d’altres científics o artístics vinculats a l’esport que cada any se celebren a la ciutat de Barcelona.

D’altra banda, destaca l’important nombre d’esdeveniments esportius excepcionals i de primer nivell internacional celebrats a la ciutat de Barcelona en els darrers anys, resultat d’un esforçat treball que ve de lluny i què han estat possibles per la clara aposta que la ciutat va fer en l’àmbit de l’esport. Entre d’altres, fa esment a una etapa del Tour de França i a la Final de la Copa Davis (2009), el Campionat d’Europa d’Atletisme, la Final Four de Beisbol i la Barcelona World Race (2010); el Campionat del Món d’Snowboard, la Final Four de Bàsquet i una prova de la Copa del Món d’Escalada (2011); la Copa del Món de Vela 4.70, el Campionat del Món Júnior d’Atletisme i la celebració dels actes del Centenari de la IAAF (2012); el Campionat del Món d’Handbol i els Campionats del Món de Natació (2013) i la Copa del Món de Bàsquet (2014).

Per acabar, en Pere Alcober sentencia: “es pot dir que de la mateixa manera que la lírica no es només el Liceu, l’esport no es només el futbol i el Barça, encara que si llegeixes la premsa esportiva això sembla”.

Una vegada acabada la seva intervenció, va seguir un debat en el qual van participar els assistentes. Seguidament, es va fer la corresponent foto de “família”.

Per als interessats s’inclou el document Anuari Estadístic Esports Barcelona 2010.

Assistents a la tertúlia

Foto de “família” dels assistents a la tertúlia del 29 de setembre

Dinar-tertúlia Esports i Ateneu 29 de setembre 2014

  • Dinar-tertúlia Esports i Ateneu dilluns 29 de setembre – Hotel Rivoli Rambla (La Rambla, 128), 14.00 h.

L’esport, una eina per construir ciutat

        Amb: Pere Alcober, Diputat d’Esports de la Diputació de Barcelona (2003-2007) i Regidor i Delegat d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (2003-2011).

    foto Pere Alcober

 
Per participar-hi, cal trucar a Administració (Tel. 93 343 61 21)

Alexandra Panayotou: “El somriure de l’ultrafons”

ESPORTS I ATENEU del 27 de gener de 2014

En Pere Alcober va fer la presentació de la conferenciant, Alexandra Panayotou, que és una persona, va dir, que sempre somriu; que parla quatre idiomes i mig (el mig és el català), i que actualment resideix al Montseny.

Alexandra Panayotou

Alexandra Panayotou

Alex, que és com la coneixen els seus amics i en el món esportiu, va néixer a Irlanda l’any 1970, de família grega; va estudiar psicologia i filosofia, graduant-se amb matrícula d’honor. Va començar a córrer als 30 anys i en quatre anys va assolir un nivell esportiu d’elit. L’any 2004 va quedar 2a a la Marató de Barcelona i 4a als Campionats de Grècia de Marató. Des del 2006 es dedica en exclusiva a l’ultrafons, especialitzant-se en reptes en solitari associats a una causa solidària.

Alex, va dir en Pere Alcober, ha aconseguit finalitzar amb èxit tots i cadascun dels desafiaments que s’ha plantejat i mai ha abandonat en un repte o una cursa, demostrant que la seva capacitat de superació d’obstacles i el seu poder mental estan molt desenvolupats. En més d’una ocasió, ha arribat a la meta rient i plorant a la vegada: plors pel dolor i l’esgotament, i rialles per l’alegria del triomf.

Seguidament va recordar alguns dels més importants desafiaments:

  • Ha recorregut 315 quilòmetres en solitari durant 50 hores en el Regne Unit, acabant en el camp del Norwich City.
  • Ha enllaçat els 1.000 quilòmetres que separen els Pirineus d’oest a est en 12 dies.
  • Ha cobert el trajecte Montserrat-Matagalls-Montserrat, 166 quilòmetres i més de 12.000 metres de desnivell, en menys de 28 hores.
  • Palafrugell-Barcelona, 220 quilòmetres en solitari i sense parar, enllaçant amb la Marató de Barcelona, en 34 hores.
  • Ha completat els 1.208 quilòmetres que separen Barcelona de Santiago de Compostela corrent durant 21 dies.
  • Com a recolzament i promoció dels Campionats Europeus d’Atletisme de Barcelona (B10) que van tenir lloc l’any 2010, l’any 2009 va córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies. D’aquesta experiència va néixer el llibre “La sonrisa del ultrafondo” que va donar nom a la “xerrada”.
06/07/2009 - Alex arriba a l'Estadi Olímpic de Montjuïc (31 jornades i 2010 quilòmetres)

06/07/2009 – Alex arriba a l’Estadi Olímpic de Montjuïc
(31 jornades i 2010 quilòmetres)

En Pere Alcober va acabar la presentació indicant que, a més d’atleta d’alt nivell, l’Alexandra Panayotou es dedica actualment a programes d’excel·lència i a oferir conferències i sistemes de desenvolupament personal per a executius, compartint filosofia i valors.

Seguidament, la conferenciant va començar la seva intervenció referint-se als inicis de la seva carrera esportiva: “La gente que me conoce ahora piensa que siempre fui muy deportista; la realidad es que yo llevé, hasta los 30 años, una vida muy desordenada: fumaba dos paquetes diarios, salía casi cada noche de fiesta, no hacía ningún tipo de ejercicio; y aunque había acabado los estudios, no me veía capaz de hacer nada en la vida, no terminaba lo que empezaba, iba de fracaso en fracaso, i veía el porvenir muy negro … Pero nunca es tarde para cambiar, si uno se lo propone y se decide a afrontar y superar los obstáculos: esta es la lección que intento transmitir a la gente”.

Va referir que va anar a un gimnàs a “fer cinta” per estabilitzar el pes; el propietari, que ja havia fet dos cops la marató de Grècia, li va dir que participés en una carrera de pujada i baixada a l’Olimpo, 2.700 m.; es va inscriure, sense saber de què anava; només li van advertir que es talles les ungles dels peus, perquè s’acaba amb els peus sagnant; la pujada va anar relativament bé, però a la baixada estava tan esgotada que ja no podia ni caminar, anava mig arrossegant-se… i no obstant va arribar la segona. ¡Era el primer cop que acabava una carrera! I aquell dia va saber que tenia un do, un punt fort, i que calia aprofitar-lo.

Head shot Alex runner

Mes y medio después hice mi primera maratón; llegué fresca y en buena forma, con 3h. 22m.; tanto, que me aconsejaron que participase en la Maratón de Grecia de 2004. Como le había cogido el gusto a correr, me apunté y, sin preparador ni fisioterapeuta, ni nadie de mi entorno que me dijese lo que tenía que hacer, corrí y quedé en cuarto lugar. Ese mismo año quedé segunda en la maratón de Barcelona”.

Va explicar que, després de patir una forta crisi en la seva vida privada, va decidir canviar el “xip” de la seva ment: tot i que estava travessant el pitjor moment de la seva existència, en una situació que creia que no tenia sortida, es va agafar a una cosa segura, la seva força mental; i començà a treballar en allò on sabia que era millor que els altres: la seva capacitat per córrer, l’ultrafons.

Després, va afegir, ha fet moltes maratons; i es prepara amb un programa estricte d’entrenaments: els dilluns i dimecres, corre 42 km.; els divendres, de 50 a100 km; i els dimarts i dijous, de 10 a25 km.  I així s’ha fet un lloc en el món de l’ultrafons, que ara és el seu esport favorit, on guanya les curses amb facilitat.

Va explicar, amb detall, com va realitzar alguns dels desafiaments, i com en cada un va haver de posar a prova la superació, l’autodisciplina, etc. valors que són importants en l’esport, però que són encara més importants en la vida quotidiana.

En Barcelona, a finales del 2007, -va afegit-, me llegó la idea de unir el deporte con las causas solidarias; por ejemplo, salí desde aquí sola, con mi mochila, para hacer los 1.208 km. del Camino de Santiago, corriendo durante 21 días; para mí fue como un peregrinaje. Luego, me he ido planteando retos cada vez más difíciles; porque cada carrera representa vivir unos días en el infierno, inmersa en una burbuja de dolor y sufrimiento; y siempre han sido actuaciones a favor de causas solidarias”.

Photo In Focus 1Va acabar la seva intervenció dient que aquests nous reptes solidaris els afronta amb l’idea de que és el millor que pot fer. La seva filosofia és l’excel·lència:  no només intenta guanyar, sinó que hi posa el major esforç; si acceptem un repte, hem de dedicar-li totes les forces, i pensar que no ho fem només per nosaltres sinó també perquè tenim un compromís amb una causa solidària o en les persones del nostre entorn.

En acabar la conferència, es va obrir un torn d’intervencions dels oients, que va donar pas a un interessant debat.

Andor Serra: “Barcelona World Race: l’univers de la vela oceànica”

ESPORTS I ATENEU del 25 de novembre de 2013

Al voltant d’una vintena d’ateneistes aficionats a l’esport ens vam reunir el passat vint-i-cinc de novembre a les dues en punt de la tarda per escoltar la xerrada d’Andor Serra sobre la Barcelona World Race.

El nostre ponent, Andor Serra Merckens, és nascut a Barcelona l’any 1963, on va cursar estudis d’arquitectura tècnica (Universitat Politècnica de Catalunya). Posteriorment, va fer el Màster en Gestió Econòmica d’Entitats Esportives de la Universitat de Barcelona. Ha dedicat tota la seva vida a la vela, tant en la vessant d’esportista com en la de gestor. Va ser campió del món de la classe olímpica Flying Dutchman l’any 1987, fent parella amb Luis Doreste. Va ser director de vela als Jocs Olímpics de Barcelona, director gerent de la Federació Catalana de Vela (FCV) i comissari del Festival del Mar dins del Fòrum de les Cultures del 2004. Des de l’any 2005 és director general del Consorci El Far i de la Fundació per a la Navegació Oceànica de Barcelona (FNOB). És membre de la ISAF (International Sailing Federation) i de la IMOCA (International Monohull Open Classes Association). D’entre les distincions rebudes, té la insígnia d’or de la FCV, el Diploma al Mèrit Olímpic, la Medalla al Mèrit de la Real Federación Española de Vela (RFEV) i recentment (2011) va ser distingit com a Millor Dirigent Professional de l’Associació Catalana de Dirigents de l’Esport. Aquests darrers anys ha participat activament en la constitució del Barcelona Clúster Nàutic, format per trenta-cinc empreses i entitats , que pretén posicionar Barcelona com a referent del sector nàutic.

El primer en prendre la paraula va ser el contertulià habitual Pere Alcober, persona clau en la posta en marxa d’aquest projecte des de l’Ajuntament de Barcelona, i que com preàmbul ens va explicar que la Barcelona World Race és una competició organitzada per la FNOB. L’origen d’aquesta iniciativa cal buscar-lo a la candidatura de Barcelona per a l’America’s Cup. Es va plantejar com a objectiu crear algun esdeveniment que no existís i que fos “propietat” de Barcelona, i així és com va néixer aquesta volta al món “a dos”.

Miquel Àngel Barrabia, Andor Serra i Pere Alcober

Miquel Àngel Barrabia, Andor Serra i Pere Alcober

Posteriorment, el coordinador de la tertúlia, Xavier Bachs, va fer una breu introducció assenyalant que el títol escollit per a la tertúlia d’avui, “Barcelona World Race, l’univers de la navegació oceànica” no és un joc de paraules. Des del Consorci El Far (on hi són presents l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i el Port de Barcelona) i des de la FNOB (de la qual en són patrons l’Ajuntament de Barcelona, Fira de Barcelona, l’Autoritat Portuària i la Cambra de Comerç), a més d’organitzar-se un gran esdeveniment esportiu: la regata Barcelona World Race, volta al món a vela, a dos, sense escales, a bord dels vaixells Open 60 dins del calendari internacional IMOCA, s’han desenvolupat tot un seguit de projectes, programes i iniciatives que inclouen la celebració d’altres esdeveniments esportius relacionats amb la vela; programes formatius, educatius i de conscienciació en el respecte al medi ambient de mars i oceans; programes de recerca i investigació de noves tecnologies, reciclatge i reutilització, medicina a distància, energies renovables, etc. S’ha cercat la implicació i col·laboració del teixit universitari, institucional i empresarial per a la creació de projectes de valor. Tot un univers!

Andor Serra durant la seva intervenció

Andor Serra durant la seva intervenció

Un cop finalitzats els preàmbuls, l’Andor Serra va prendre la paraula per donar-nos unes pinzellades sobre la història de la relació entre l’esport de la vela i la ciutat de Barcelona. Va destacar la importància de la base, el planter de la vela, que s’havia abandonat en dècades anteriors. Inicialment, la vela dels Jocs Olímpics de Barcelona no s’havia de fer a la ciutat, sinó que es pensava buscar una sub-seu. Dins el món de la vela es va produir una reacció contra aquesta decisió, que finalment va poder ser rectificada. La conseqüència immediata va ser la creació del Centre Municipal de Vela ubicat al Port Olímpic de Barcelona. A partir d’aquell moment es va començar una important tasca de foment del planter, perquè la realitat era que aleshores el món federatiu estava molt més enfocat en guanyar medalles que no pas a crear base. Com a mostra d’això és que no hi havia cap possibilitat d’iniciar-se a la vela passats els vint anys d’edat. Així doncs, Barcelona va poder comptar amb una iniciativa pionera en el foment de la pràctica de la vela.

L’embrió de la Barcelona World Race es va crear per donar contingut al Fòrum 2004 i havia de ser una regata que sortís un cop acabat el Fòrum per “explicar al món” el que s’havia dit als actes culturals. Després d’aquella idea inicial, l’activitat va quedar aturada. Temps més tard va venir la candidatura a l’America’s Cup, que es va perdre tenint molts elements en contra (l’elecció final va ser entre València i Palma). Sens dubte, el projecte de Barcelona era el millor dels presentats en aquella edició de 2007, però van pesar més d’altres factors. Suïssa havia d’organitzar-la atès que una embarcació d’aquell país havia estat la campiona de l’edició anterior, però per raons obvies els era impossible. Va posar a subhasta els drets i  Barcelona va presentar un projecte que anava molt més enllà de l’esport. Els suïssos consideraven que el millor projecte era el barceloní, però ben aviat van comprovar com de lentes eren les decisions de les administracions sobre la candidatura de Barcelona respecte a la de València.

Més tard va sorgir la possibilitat d’organitzar la Volvo Ocean Race, una volta al món a vela patrocinada pel fabricant suec d’automòbils. Els drets per a organitzar-la ascendien a sis milions d’euros, més dos milions d’euros de cost. Aquestes xifres tan elevades van fer que Barcelona hi renunciés i decidís crear algun esdeveniment propi. L’esdeveniment triat seria una volta al món “a dos” que tingués Barcelona com a punt de sortida.

El primer debat va ser pel nom: “Barcelona” o “Catalunya”. Finalment es va triar Barcelona World Race per la gran projecció internacional de la ciutat. Inicialment, i per tal de fer un esdeveniment d’alt nivell, es van cedir part dels drets a OC Events, empresa vinculada a la navegant en solitari Ellen MacArthur, però a la segona edició es van recomprar. La primera edició, la 2007/08 va tenir nou vaixells participants, la segona, la 2010/11, catorze, i la tercera, que s’iniciarà a finals del 2014, en tindrà al voltant de dotze.

Recorregut de la primera edició de la Barcelona World Race

Recorregut de la primera edició de la Barcelona World Race

El primer patrocinador destacat en arribar va ser Danone, al qual s’anirien unint després molts d’altres que han fet possible l’existència d’aquest esdeveniment, sent els patrocinadors principals de la regata 2010/2011: Estrella Damm, Renault i Johnson&Johnson. Un altre aspecte important de la Barcelona World Race és la quantitat d’actes paral·lels que s’hi fan, com per exemple el projecte “Vela oceànica i medi ambient”. Les embarcacions fan una tasca científica com és la captació de mostres de salinitat de l’aigua (per estudiar el canvi climàtic), captació de partícules de plàstic, etc. Un seguit d’activitats d’acord amb la Unesco on  s’aprofita que les regates passen per trams que no estan a l’abast de les navegacions comercials.

Sortida de la primera edició de la Barcelona World Race

Sortida de la primera edició de la Barcelona World Race

Alguns dels vaixells de la Barcelona World Race 2007-2008

Alguns dels vaixells de la Barcelona World Race 2007-2008

Després de les paraules d’Andor Serra es va obrir una tertúlia molt animada que es perllongaria fins ben passades les quatre de la tarda.